|
Durant els anys [[1000]]-[[1002]], va ser objecte de diverses ràtzies del cabdill musulmà [[Almansor]]. El [[1003]] va dirigir una expedició contra [[Emirat de Làrida|Làrida]] que culminà en la [[batalla d'Albesa]]. Aquesta campanya fou contestada pels sarraïns amb la [[Ràtzia de 1003]] comandada pel fill d'[[Almansor]] [[Abd-al-Màlik al-Mudhàffar]],<ref name=Erdmann>{{en}} [[Carl Erdmann]], ''The Origin of the Idea of Crusade'', p.99-100. Traduït de l'alemany a l'anglès per Marshall W. Baldwin i Walter Goffart. Princeton University Press, 1977</ref> que va devastar amb un exèrcit musulmà de 17.000 homes les regions occidentals del [[comtat de Barcelona]], la serra del [[Montseny]], les comarques d'[[Igualada]] i [[Manresa]] a l'[[Osona]], i destruint els castells de [[Castell de Montmagastre|Montmagastre]], [[Castell de Meià|Meià]] i [[Castell d'Aulí|Castellolí]], passant al sud del [[comtat d'Urgell]]. El [[1006]], Abd-al-Màlik al-Mudhàffar realitzà una nova incursió contra la [[Segarra]] i la [[Ribagorça]], sent derrotat a la [[batalla de Torà]] per la unió de Ramon Borrell, [[Bernat Tallaferro]] de [[Besalú]], [[Guifré II de Cerdanya]] i [[Ermengol I d'Urgell]]. De cares a l'interior, va estimular la repoblació de la part oriental de la [[Segarra]], la [[Conca de Barberà]] i el [[Camp de Tarragona]]. També va impulsar la construcció de la [[catedral de Barcelona]].
===La campanyaCampanya contra Qurtuba del 1010===
{{AP|Fitna de l'Àndalus}}
[[Fitxer:Califato de Córdoba-1000.png|thumb|350px|[al-Àndalus|[[al-Àndalus|Espanya (al-Àndalus)]] l'any [[1000]]. «''Espanya''» era la terra dels musulmans, tal com es deia en els dominis del comte de Barcelona Ramon Borrell, qui endegà diverses guerres «''contra Ispaniam''». Per la seva part els musulmans anomenaven «''francs''» als comtes de l'antiga [[Gòtia|Gòtia franca]]. El topònim «''[[Catalunya]]''» i l'antropònim «''[[català]]''» per a referir-se al comte de Barcelona i als seus dominis no es documenten fins al [[1114]]. ]]
<!-- context -->
A finals del [[1008]] esclatà la [[Fitna de l'Àndalus]], un llarg període d'inestabilitats i guerres civils al [[califat de Còrdova]] que va acabar el [[1031]] amb l'abolició definitiva del califat i la divisió del territori andalusí en una sèrie de petits regnes, les [[taifes]]. En aquest context el comte de Barcelona encapçalà diverses campanyes militars contra [[al-Àndalus|Espanya (al-Àndalus)]], doncs en aquell temps els comtes de Barcelona entenien [[al-Àndalus|Espanya (al-Àndalus)]] com la terra dels musulmans.<ref>[http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38550 Documents vigatans relatius a l'expedició militar dels catalans a Còrdova l'any 1010]</ref> D'entre aquestes guerres «''contra Ispaniam''» les més significatives foren les que es llançaren el [[1010]] i el [[1015]], quan Ermessenda de Carcassona acompanyà el seu marit el comte Ramon Borrell i un aparatós seguici format per comtes, vescomtes, magnats i bisbes al capdavant del seu exèrcit: «''dominus Raimundus comes et dompna Ermessinda comitissa volunt pergere contra Ispaniam cum comitis, episcopis, vicecomitis et cum omnium exercitum illorum maximis et minimis''».<ref>Balari y Jovany, José: [http://books.google.cat/books?id=sBu7_DFvmpgC&lpg=PA498&dq=Ermessindis&hl=ca&pg=PA357#v=onepage&q&f=false Orígenes históricos de Cataluña], p. 356</ref>
<!-- presentació de la situació-->
La guerra civil al [[Califat de Còrdova]] començà el [[novembre]] del [[1008]] quan el fill del temible [[Almansor]], amb el suport dels [[berbers]], va obligar al califa àrab [[Hixam al-Muàyyad bi-L•lahL·lah]] a nomenar-lo hereu de la corona. Després d'ésser nomenat hereu sortí en una expedició contra el [[regne de Lleó]], però en la seva absència [[Muhàmmad al-Mahdí bi-L•lahL·lah]] -"el guiat per Déu"- va organitzar un cop d'estat i va autoproclamar-se nou [[califa]]. En tenir-ne notícies, el fill d'[[Almansor]] retornà cap a la capital però de camí fou mort el [[3 de març]] del [[1009]]. Això provocà la indignació dels [[berbers]], que liderats per [[Sulayman al-Mustaín]] van oposar-se al nou califa i cercaren auxili en el comte [[Sanç I Garcia de Castella]], que recolzà al pretendent berber a canvi cessions territorials a la frontera del Duero. Les forces bereberocastellanes van dirigir-se cap a [[Qurtuba]] i finalment venceren a la [[batalla de Qantish]] el [[5 de novembre]] del [[1009]]. Els berbers proclamaren califa a Sulayman al-Mustaín mentre els castellans esperaven rebre unes 200 fortaleses a les terres del Duero, però aquestes fortaleses restaven a mans de tropes lleials al califa derrocat i per tant les promeses dels berbers no es feren efectives. Després d'un breu saqueig els castellans van retornar al seu comtat. Tot i l'aparent triomf berber el califa derrocat Muhàmmad al-Mahdí bi-L•lahL·lah -"el guiat per Déu"- va aconseguir fugir de la capital i va refugiar-se a [[Tulaytula]], en terres d'[[Ath-Thaghr al-Àwsat]], territori governat per l'andalusí d'origen eslau [[Muhàmmad ibn Hixam]], conegut pel sobrenom de ''Wàdih''. Aquest va cercar reforços i el [[1010]] va anar a terres dels francs -els musulmans anomenaven [[Ifranja]] als comtats de l'antiga [[Gòtia|Gòtia franca]]-, on va negociar el suport del comte [[Ramon Borrell I de Barcelona]].
<!-- l'exèrcit dels francs-->
L'exèrcit congregat pel comte de Barcelona [[Ramon Borrell I de Barcelona|Ramon Borrell]] es reuní a [[Montmagastre]] el [[maig]] del [[1010]]. El formaven les tropes del comte [[Ermengol I d'Urgell]], del comte [[Hug I d'Empúries]] i del comte de [[Bernat I de Besalú]] «Tallaferro», que sumaven uns 900 cavallers i 315 peons, acompanyats pels profusos seguicis del bisbe de Barcelona [[Aeci (bisbe)|Aeci]], del bisbe d'Elna [[Oliba de Besora|Oliba]], del bisbe de Girona [[Abat Odó|Odó]], del bisbe d'Urgell [[Sal•laSal·la d'Urgell|Sal·la]], i el bisbe de Vic [[Arnulf (bisbe de Vic)|Arnulf]]. Es posaren en marxa cap a [[al-Àndalus|Espanya (al-Àndalus)]] on se'ls uniren les tropes andalusines a [[Tulaytula]]. El conjunt del doble exèrcit i tots els seguicis corresponents sumava uns nou mil homes que ràpidament llançaren l'expedició contra [[Qurtuba]], vencent a les tropes berbers a la [[batalla d'Aqbat al-Bakr]]<ref group="n.">Kabat al-Bakar, Alacaba al-Bazar o Acabaltalbazar, lloc conegut modernament com Castillo de Bacar, prop de Còrdova.</ref> el [[2 de juny]] del [[1010]]. La victòria al camp de batalla els obrí les portes de la capital i propicià la fugida del califa berber Sulayman al-Mustaín a [[Madīnat al-Zahrā]]. Un cop ocupada [[Qurtuba]] fou restaurat com a califa Muhàmmad al-Mahdí bi-L•lahL·lah -"el guiat per Déu"-, que inicià una repressió sagnant contra els seus enemics, especialment els berbers.
<!-- guerra -->
[[Fitxer:Reinos de Taifas en 1037.svg|thumb|esquerra|350px|Ramon Borrell va presenciar durant la seva vida l'esfondrament del poder islàmic i el col·lapse del [[Califat de Còrdova]] (929-1031) que es fragmentà en diversos emirats, les [[taifes]]. ]]
Això va provocar l'aixecament dels berbers que retornaren a la ciutat i començaren a assetjar-la. L'exèrcit dels francs, que havia quedat molt delmat per les pèrdues tingudes en la batalla anterior, sortí a l'encontre però fou derrotat a la [[batalla del riu Guadiaro]] ([[21 de juny]]), en el transcurs de la qual va morir el comte [[Ermengol I d'Urgell]] «El de Còrdova». Davant de la pressió dels assetjants berbers el governador d'origen eslau Muhàmmad ibn Hixam ''Wàdih'' va trair al seu aliat i va restaurar al califa àrab [[Hixam al-Muàyyad bi-L•lahL·lah]], el que havia estat derrocat el [[1008]]. Però el califa restaurat no disposava de [[dinar]]s per continuar pagant els mercenaris francs, doncs el preu pactat era de dos dinars diaris per a cada combatent, cent per a cada comte i els bisbes, a més del menjar i la beguda que calguessin. El comte de Barcelona i el d'Empúries s'ho acabaren cobrant desencadenant un brutal saqueig contra [[Qurtuba]], la capital islàmica,<ref>L'avanç [http://lavanc.com/lavanc/externes/noticiaext1.php?id=27575]</ref> ciutat que acabaren abandonant el [[8 de juliol]] del [[1010]].
<!-- conseqüències -->
La guerra havia suposat la mort del comte [[Ermengol I d'Urgell]] «El de Còrdova», i dels bisbes de Barcelona, de Vic i de Girona, però els que retornaren amb vida ho feren amb gran quantitat de riqueses per la suma dels pagaments més el botí acumulat en el saqueig de [[Qurtuba]]. Per la seva part [[Muhàmmad al-Mahdí bi-L•lahL·lah]] -"el guiat per Déu"- va acabar assassinat per esclaus amírides el [[23 de juliol]] de [[1010]]<ref>{{es}} biografias y vidas, ''[http://www.biografiasyvidas.com/biografia/w/wadih.htm Wadih]''</ref> i el govern quedà en mans de Muhàmmad ibn Hixam ''Wàdih'', mentre que el pretendent berber continuà assetjant la ciutat fins al [[1013]]. Aquesta situació va propiciar que entre el [[1010]] i el [[1012]] diversos governadors acabessin per proclamar-se independents donant lloc a les [[taifes]]: l'[[Emirat de Dàniyya]], l'[[Emirat de Tulàytula]], l'[[Emirat de Gharnata]],... i que el [[1015]] el comte de Barcelona llancés una nova guerra contra [[al-Àndalus|Espanya (al-Àndalus)]], a la que ben aviat seguí el pagament regular de [[Paria|paries]], tributs que els musulmans pagaven al comte de Barcelona a canvi que aquest no els ataqués. Els pagaments de [[Paria|paries]] permeteren l'establiment d'una economia de base monetària als dominis del comte de Barcelona i que la frontera pogués ésser fortificada definitivament, però implicaren altrament que no es llancessin més campanyes ofensives contra els andalusins; això impedí als magnats augmentar la seva renda, fet que esdevindria decisiu en les següents dècades.
===Darreres campanyes i mort===
|
