Viquipèdia

Marès: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m Corregit: es -> és una
Correcció
Línia 2:
[[Fitxer: Marès Fassade retouched.jpg|thumb|Façana amb marès]]
 
El '''marès''' és una [[roca sedimentària]] [[detriticadetrítica]] composta per grans d'arenade sorra cohesionats per un ciment natural de [[carbonats]]. Es forma per fossilització de les [[dunes]]. Fou molt emprat en la construcció d'edificis i murs de tancats de finques a les [[Illes Balears]].
 
Tècnicament, el marès no es realment una [[pedra arenosa|arenisca]] sinúsinó una mescla de [[sorra|sorres]] fossilíferes (''calcoarenitascalcoarenites i eolianitaseolianites'') amb cimentació [[pedra calcària|calissa]] [[carbonats|carbonatada]] . Altres vegades presenta mescla de sorres i [[closca|petxines]] fòssils, arribant a vegades a trobar-se estrats purament formats per petxines fòssils, d'on s'obtenen peses de gran bellesa plàstica i duresa. (''acopinyat''). Aquestes sorres marines es consolidaren en el període [[quaternari]]. Es forma per fossilització de les [[dunes]].
 
== Característiques físico-químiques ==▼
Molt emprat a la construcció i murs de tancats de finques i jardins a les [[Illes Balears]].
<!--La necessitat de poder entendre el comportament del marès, no tan sols com a material petri, sinó també com a material de construcció que es troba en omnipresent en les construccions menorquines , passa, ineludiblement, pel coneixement de les propietats intrínseques que el caracteritzen. Aquestes propietats quedaren clarament definides a l'article publicat per Romero Ribot i Muñoz Alaman, on s'extreien les característiques físiques, químiques i mecàniques d'aquest material petri. La relació d'assajos necessaris a realitzar en funció de les característiques que es pretenen conèixer, queda reflectit en ei quadre núm. 1 extret del treball final de carrera realitzat per Marc Pons i que porta per títol "El marés: características y Tratamientos". -->▼
===Composició química===
D'aquestaEl maneramarès ensés trobemuna davant un materialroca formatformada en més del 90% per [[carbonat càlcicde calci]], CO3 CaCaCO<sub>3</sub>, (el qual, com a conseqüència de la reacció amb productes àcids, provoca l'alteració química de la pedra), i per una resta de components diversos com el[[sílice]] i sals de [[magnesi]], l’alumini, la sílice[[alumini]] i el [[ferro]], els quals conformen menys del 10% del material i es troben en percentatges diferents en funció de la zona geogràfica d'extracció de la pedra. AquestsAquestes mineralsimpureses són els responsables d'establir petites variacions dins les característiques homogènies del material, tot d'acord amb quina sigui la relació percentual entre ells.▼
 
===Propietats físiques===
Abandonades al 1994, les [[pedreres de s'Hostal]], a [[Menorca]], són espectaculars.
Pel que fa a les característiques físiques, ens trobem amb un material petri marcat per una excessiva porositat, tal com ens indica la seva baixa [[densitat aparent]] (1,62 g/cm3cm<sup>3</sup>) posada en relació amb la porositat oberta (31,8%) i l'absoluta (43%). Això provoca una fàcil entrada de partícules d'aigua per capil·laritat que acabaràacabà desencadenant una sèrie de processos d’alteració perjudicials pel mares. En quan a la duresa hom el situa dins el grup dels materials molt tous (densitat relativa inferior a 1,8 g/cm<sup>3</sup>), a la vegada que es tracta d'un dels materials petris amb més baixa resistència a compressió (40 kg/cm<sup>2</sup>) dels que s'utilitzen en construcció.▼
 
Les característiques intrínseques del marès afavoreixen l'entrada d'aigua dins la pedra. La humitat, en el marès, és relativament estàtica i es troba permanentment instal·lada, i manté saturada o molt carregada la seva estructura cavernosa marès durant llargues temporades, encara que amb variacions estacionals. A aquesta situació s'hi ha d'afegir l'existència de sals higroscòpiques, contingudes en l’aigua i que juntament amb l’entramat capil·lar del marès fan que el grau d’humitat del mur sigui fàcilment recuperable. Això no obstant, aquesta aigua pot accedir-hi de diferents formes. Dins la tipologia d’humitats definim la humitat ascendent com aquella que té el seu origen en el subsòl i que, després d'arribar a la base o parets laterals del fonament ascendeix pels murs fins a arribar zones situades per sobre de la rasant, on es manifesten i es fan visibles. Aquest tipus d'humitat l’hem d’entendre com un fenomen actiu i dinàmic provocat pel fenomen de la capil·laritat, on s'estableix un equilibri entre l’aigua absorbida des del subsòl i l'aigua evaporada mitjançant els paraments del mur. ▼
A l’hora que es va decidir construir l’edifici, com era costum a l’època, es va obrir al costat de la construcció una pedrera a cel obert per extraure únicament la quantitat que necessitaven, es procedia a netejar la bancada per extreure la terra vegetal i s’extreien les primeres capes de marès mediocre a fi de trobar que la roca fos ferma i que no presentàs pèls o clivelles, la pedra closa i forta i sense pèls era especialment valorada per picar-la a l’hora de fer els arcs i les voltes, la qual cosa implicava que no ho podia realitzar un pedrer qualseval. Després d’haver-se iniciat el treball d’extreure el marès, es cavava un camí que s’enfonsava a poc a poc dins la pedra. El gruix del celràs tenia 7 metres per oferir una seguretat als treballadors. Per la mateixa raó, l’espai excavat no sobrepassa els 3 metres d’alçada. ▼
Els símptomes de la humitat ascendent es manifesten a curt termini. provocant l'aparició d'una banda obscura localitzada en les zones baixes de l’edificació. L’alçada d'aquesta franja és variable i depèn de diferents factors. Entre ells cal destacar l’orientació del mur, on l'alçada capil·lar és major i més intensa en les façanes orientades al nord, degut al menor grau d’evaporació.▼
Les eines bàsiques que empraven els pedrers eren l’escoda, el tallant, el picot de regatar, la picassa de diferents tamanys, el perpal, el càvec, l’escaire, les regles i les galgues o la règia, el xerrac, el punxó de ferro per marcar, i els tascons i les llaunes. L’escoda és un pic de dues puntes aplanades i tallants. Era l’eina bàsica del trencador, utilitzada per obrir solcs, desferrar cantons... El cap de l’eina estava formada per un cos de ferro i dues puntes d’acer que es revisaven regularment, l’obre les esmolava dues i tres vegades al dia, amb l’objectiu de mantenir el seu poder de tallant, mentre que visitava el ferrer un parell de vegades a la setmana perquè les plaques d’acer s’havien de temperar. En tot cas, la freqüència de l'esmolat depenia del grau de corrositat del marès. Les puntes d'acer són les que clivellen, tallen i esgarrapen la matèria. També és important el seu manteniment perquè el pedrer havia d'evitar, a l'hora d'obrir les regates de 20 cm de profunditat, el desviament gairebé imperceptible en el tall i, per tant, l'escoda havia d'estar molt ben dirigida i ben preparada per al treball. Quant a la resta de les eines, el tallant és un tipus de destral a dos tallants que serveix per allisar i igualar els cantons de marès. El picot i la picassa (semimaça i semiescoda) són una espècie de maça emprats per picar, colpejar, introduir els tascons i les llaunes a les clivelles, o obrir la bancada. El perpal és una barra de ferro que serveix per desenganxar els cantons o blocs. El càvec s'utilitza, d'entre altres feines, per recollir el sauló o pols de marès. Les galgues o la règia són un llistó de fusta graduat en vuit, deu o quinze pams. Els tascons consisteixen en una falca de fusta. ▼
Després d'haver efectuat els treballs previs, començava l'extracció pròpiament dita amb el retxar i fer regates. Aquesta feina consistia que, amb l'ajut de l'escoda, s'obrien dos solcs paral·lels tot al llarg del terreny preparat per extreure el marès, d'uns vint centímetres de fondària, és a dir, l'altura del cantó, marcant-lo abans. La separació entre els dos solcs en general era de seixanta centímetres. Quan es començava a picar, "s'escoltava" el marès, perquè a causa de la densitat del marès, que varia d'un lloc a un altre, els cops es podien desviar imperceptiblement cap a la zona més blana de la pedra i la retxa es podia tòrcer. Per evitar-ho, el pedrer picava en les dues direccions. ▼
Ara estaven a punt d’obrir la bancada, que es feia sacrificant un cantó, el qual era romput amb la picassa i els tascons; per tant, s'havia buidat un rectangle que permetia iniciar el pròxim pas: desferrar el cantó per seva base. Amb el càvec es netejaven les restes de pedretes, grava o pols. Per la regata esbandida es feien tres canaletes, les tasconeres, i després se col·locaven les tres llaunes de ferro a les quals se'ls afegia els tascons, fent-los penetrar lleugerament amb el picot, moment delicat de l'extracció perquè s'havia d'escoltar bé com sonava la pedra. Després, el pedrer es posava sobre el bloc per desferrar-lo. Des de damunt, el pedrer picava i entrava els tascons dins les llaunes, controlant la intensitat i l'equilibri dels seus cops, escoltant atentament cadascun dels seus cops. ▼
Per tant era un ofici dur, i més quant existia competència, ja que una petita reducció de beneficis garantia treball i sa consultes els arxius històrics de la ciutat i s’ha observat que al 1809 es tenen censats en l’apartat d’arts i oficis treballant només a ciutadella 35 pedrers. També s'ha de tenir en compte que era un ofici itinerant i es desplaçava allà no requerissin noves dependencies o ampliacions de les cases i únicament baixaven a ciutat els caps de setmana.
 
 
▲La necessitat de poder entendre el comportament del marès, no tan sols com a material petri, sinó també com a material de construcció que es troba en omnipresent en les construccions menorquines , passa, ineludiblement, pel coneixement de les propietats intrínseques que el caracteritzen. Aquestes propietats quedaren clarament definides a l'article publicat per Romero Ribot i Muñoz Alaman, on s'extreien les característiques físiques, químiques i mecàniques d'aquest material petri. La relació d'assajos necessaris a realitzar en funció de les característiques que es pretenen conèixer, queda reflectit en ei quadre núm. 1 extret del treball final de carrera realitzat per Marc Pons i que porta per títol "El marés: características y Tratamientos".
▲D'aquesta manera ens trobem davant un material format en més del 90% per carbonat càlcic, CO3 Ca, (el qual, com a conseqüència de la reacció amb productes àcids, provoca l'alteració química de la pedra) i per una resta de components diversos com el magnesi, l’alumini, la sílice i el ferro, els quals conformen menys del 10% del material i es troben en percentatges diferents en funció de la zona geogràfica d'extracció de la pedra. Aquests minerals són els responsables d'establir petites variacions dins les característiques homogènies del material, tot d'acord amb quina sigui la relació percentual entre ells.
▲Pel que fa a les característiques físiques, ens trobem amb un material petri marcat per una excessiva porositat, tal com ens indica la seva baixa [[densitat aparent]] (1,62 g/cm3) posada en relació amb la porositat oberta (31,8%) i l'absoluta (43%). Això provoca una fàcil entrada de partícules d'aigua per capil·laritat que acabarà desencadenant una sèrie de processos d’alteració perjudicials pel mares.
Finalment, i dins aquesta primera bateria de característiques intrínseques del marès, cal assenyalar la seva baixa duresa, la qual cosa ens obliga a situar la pedra de mares dins el grup de les molt toves (densitat relativa inferior a 1,8 gicm3), a la vegada que es tracta d'un dels materials petris amb més baixa resistència a compressió (40Kg/cm. ) dels que s'utilitzen en construcció.
A forma de resum podríem definir, per tant, la pedra de marès com un material constituït principalment per carbonat càlcic, d'una alta porositat que facilita l’entrada d’aigua dins la pedra molt tova i d’una resistència a compressió molt baixa en comparació amb altres pedres utilitzades com a materials de construcció.
Com ja hem vist les característiques intrínseques del marès afavoreixen l'entrada d'aigua dins la pedra. A més, a l'edifici amb problemes d'humitat, aquesta és relativament estàtica i es troba permanentment instal·lada, i manté saturada o molt carregada l’estructura cavernosa del marès durant llargues temporades, encara que amb variacions estacionals.
A aquesta situació s'hi ha d'afegir l'existència de sals higroscòpiques, contingudes en l’aigua i que juntament amb l’entramat capil·lar del marès fan que el grau d’humitat del mur sigui fàcilment recuperable. Això no obstant, aquesta aigua pot accedir-hi de diferents formes.
▲Dins la tipologia d’humitats definim la humitat ascendent com aquella que té el seu origen en el subsòl i que, després d'arribar a la base o parets laterals del fonament ascendeix pels murs fins a arribar zones situades per sobre de la rasant, on es manifesten i es fan visibles. Aquest tipus d'humitat l’hem d’entendre com un fenomen actiu i dinàmic provocat pel fenomen de la capil·laritat, on s'estableix un equilibri entre l’aigua absorbida des del subsòl i l'aigua evaporada mitjançant els paraments del mur.
▲Els símptomes de la humitat ascendent es manifesten a curt termini. provocant l'aparició d'una banda obscura localitzada en les zones baixes de l’edificació. L’alçada d'aquesta franja és variable i depèn de diferents factors. Entre ells cal destacar l’orientació del mur, on l'alçada capil·lar és major i més intensa en les façanes orientades al nord, degut al menor grau d’evaporació.
 
Un altre dels factors a tenir en compte són els obstacles que tingui adossats al mur i que impedeixen el normal aireig d'aquest, ja que l’alçada capil·lar anirà augmentant, per tal de recuperar la superfície humida necessària i mantenir l’equilibri aigua absorbida i aigua evaporada abans esmentat. D'aquesta manera, certs elements, com ara el tapat mitjançant fris, els alicatats i d'altres, provoquen un augment de l’alçada ( conseqüència de no trobar una superfície d'evaporació) que pot arribar fins al forjat de la planta següent amb el conseqüent deteriorament dels elements estructurals horitzontals.
 
▲== Característiques físico-químiques ==
Químicament està compost per [[carbonat de calci]], CaCO<sub>3</sub>, en forma de [[fòssil|fossils]], [[calcita]] [[nitrogen|nítrica]], grans de [[quars]] i [[sal (química)|sals]].
 
{| class=wikitable
Linha 82 ⟶ 69:
|}
El color és variat, oscil·lant del blanc quasi pur (pedrera de Cas BusóBusso a [[Llucmajor]] i [[Petra (Mallorca)|Petra]]), blanc cendrós (marès de [[Santanyí]]), color arena, rogenc i grogós ([[S'Arenal]]), daurat (marès de [[Porreres]]) i daurat rogenc (una altra varietat de marès de Petra). Naturalment, el color és molt variable i depèn dels elements que componen la roca i de las capes de terra que tingui al damunt. Abandonades al 1994, les [[pedreres de s'Hostal]], a [[Menorca]], són espectaculars.
 
==Extracció==
▲AAntigament l’hora que es va decidir construir l’edifici, com era costum a l’època, esles vapedreres obrirs'obrien al costat de la construcció una pedrera a cel obert per extraure únicament la quantitat que necessitaven,. Primer es procedia a netejar la bancada per extreure la terra vegetal i s’extreien les primeres capes de marès mediocre a fi de trobar que la roca fos ferma i que no presentàs pèls o clivelles, la pedra closa i forta i sense pèls era especialment valorada per picar-la a l’hora de fer els arcs i les voltes, la qual cosa implicava que no ho podia realitzar un pedrer qualsevalqualsevol. Després d’haver-se iniciat el treball d’extreure el marès, es cavava un camí que s’enfonsava a poc a poc dins la pedra. El gruix del celràs tenia 7 metres per oferir una seguretat als treballadors. Per la mateixa raó, l’espai excavat no sobrepassa els 3 metres d’alçada.
 
===Eines===
▲Les eines bàsiques que empraven els pedrers eren l’escoda, el tallant, el picot de regatar, la picassa de diferents tamanysmides, el perpal, el càvec, l’escaire, les regles i les galgues o la règia, el xerrac, el punxó de ferro per marcar, i els tascons i les llaunes. L’escoda és un pic de dues puntes aplanades i tallants. Era l’eina bàsica del trencador, utilitzada per obrir solcs, desferrar cantons,... El cap de l’eina estava formada per un cos de ferro i dues puntes d’acer que es revisaven regularment, l’obre les esmolava dues i tres vegades al dia, amb l’objectiu de mantenir el seu poder de tallant, mentre que visitava el ferrer un parell de vegades a la setmana perquè les plaques d’acer s’havien de temperar. En tot cas, la freqüència de l'esmolat depenia del grau de corrositatcorrossitat del marès. Les puntes d'acer són les que clivellen, tallen i esgarrapen la matèria. També és important el seu manteniment perquè el pedrer havia d'evitar, a l'hora d'obrir les regates de 20 cm de profunditat, el desviament gairebé imperceptible en el tall i, per tant, l'escoda havia d'estar molt ben dirigida i ben preparada per al treball. Quant a la resta de les eines, el tallant és un tipus de destral a dos tallants que serveix per allisar i igualar els cantons de marès. El picot i la picassa (semimaça i semiescoda) són una espècie de maça emprats per picar, colpejar, introduir els tascons i les llaunes a les clivelles, o obrir la bancada. El perpal és una barra de ferro que serveix per desenganxar els cantons o blocs. El càvec s'utilitza, d'entre altres feines, per recollir el sauló o pols de marès. Les galgues o la règia són un llistó de fusta graduat en vuit, deu o quinze pams. Els tascons consisteixen en una falca de fusta.
 
===Obtenció===
▲Després d'haver efectuat els treballs previs, començava l'extracció pròpiament dita amb el retxar i fer regates. Aquesta feina consistia que, amb l'ajut de l'escoda, s'obrien dos solcs paral·lels tot al llarg del terreny preparat per extreure el marès, d'uns vint centímetres de fondària, és a dir, l'altura del cantó, marcant-lo abans. La separació entre els dos solcs en general era de seixanta centímetres. Quan es començava a picar, "s'escoltava" el marès, perquè a causa de la densitat del marès, que varia d'un lloc a un altre, els cops es podien desviar imperceptiblement cap a la zona més blana de la pedra i la retxa es podia tòrcer. Per evitar-ho, el pedrer picava en les dues direccions.
▲Ara estaven a punt d’obrir la bancada, que es feia sacrificant un cantó, el qual era romput amb la picassa i els tascons; per tant, s'havia buidat un rectangle que permetia iniciar el pròxim pas: desferrar el cantó per seva base. Amb el càvec es netejaven les restes de pedretes, grava o pols. Per la regata esbandida es feien tres canaletes, les tasconeres, i després se col·locaven les tres llaunes de ferro a les quals se'ls afegia els tascons, fent-los penetrar lleugerament amb el picot, moment delicat de l'extracció perquè s'havia d'escoltar bé com sonava la pedra. Després, el pedrer es posava sobre el bloc per desferrar-lo. Des de damunt, el pedrer picava i entrava els tascons dins les llaunes, controlant la intensitat i l'equilibri dels seus cops, escoltant atentament cadascun dels seus cops.
 
 
== Enllaços externs ==
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Marès»