Hug l'Abat: diferència entre les revisions

El [[866]], quan Robert el Fort va morir, Hugu l'Abat va rebre totes les seves abadies (entre les quals Noirmoutiers i Saint-Martin de Tours), tots els seus comtats i fins i tot el comandament militar entre el Sena i el Loira, sent llavors [[Marca de Nèustria|marquès de Nèustria]], comte de [[comtat de Tours|Tours]], d'[[comtat d'Anjou|Angers]] i d'[[Comtat d'Auxerre|Auxerre]]. D'això es pot deduir que els honors i els beneficis no eren encara hereditaris. [[Odó I de França|Odó]] i [[Robert I de França|Robert]], fills de Robert el Fort, no van heretar els càrrecs. No van conservar més que alguns bensbéns patrimonials a Beauce i a Turena. Hug l'Abat els va agafar sota la seva protecció, tot i haver estat l'enemic del seu pare. La seva generositat de cor es va mostrar en aquesta actuació, que va ser la fortuna dels dos orfes. Era un caràcter complex, al mateix temps guerrer i pacífic, amb un sentit polític i una alçada de vista poc comuna a la seva època. Va lluitar amb constància i sort contra els [[normands]], continuant la tasca de Robert el Fort, estenent el seu comandament fins al nord de França; va ser també arxicapellà de la cort, i el principal conseller, per no dir el primer ministre, de [[Lluís II de França|Lluís el Tartamut]], de [[Lluís III de França|Lluís III]] i de [[Carloman II]]. La seva idea, de cara als normands, era de mantenir la concòrdia entre els prínceps carolingis, fossin quines fossin les rivalitats i les divergències, les quals no van faltar, però Hug manejava la força i la diplomàcia amb la mateixa destresa. La sort va contribuir a l'èxit.