Ducat de Baixa Lorena: diferència entre les revisions

* Finalment incloïa segurament els cinc petits ''[[pagus|pagi]]'' frisons de la desembocadura de l'Ems que [[Carlemany]] havia confiat a l'apostolat del frisó Liudger (Ludger) el [[787]], i que van quedar inclosos a la [[bisbat de Münster|diòcesi de Münster]] quan Ludger en va esdevenir el primer bisbe.<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 45-46</ref> Sembla segur que [[Otó I del Sacre Imperi Romano-Germànic]] no va nomenar successor de Brunó ni al jove duc de Baixa Lotaríngia<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 25.</Refref>.

Sobre la frontera occidental, Otó I va crear les marques de [[Gant]], d'[[Ename]] i de [[Valenciennes]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 466.</Refref>. Wichmann i després [[Thierry II de Frísia Occidental]] en el castell de Gant, Jofre o [[Godofreu de Verdun]], al castell d'Ename, i [[Arnul]], al castell de Valenciennes, vigilaven la frontera; havien d'impedir sobretot que els senyors oposats del jou alemany s'entenguessin amb els fills de [[Renyer III d'Hainaut]], refugiats a França, i amb els reis carolingis que podien ser induïts a reprendre l'ofensiva sobre la Lotaríngia<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 25.</Refref>.

[[Otó II]] del Sacre Imperi Romanogermànic no tenia ni la mateixa energia, ni la mateixa habilitat que el seu pare, va veure renéixer els perills que abans semblaven conjurats. [[Lotari I de França]] i el seu germà [[Carles de Lotaríngia|Carles]] van sostenir el [[976]] l'empresa de [[Renyer IV]] i de [[Lambert I de Lovaina|Lambert de Lovaina]] als quals els [[herbertians]] (casa de Vermandois) donava suport. Però aviat el rei de França es va enfadar amb Carles i el va exiliar. Otó va terure profit d'aquest esdeveniment i, més astut que heroic, va dividir la coalició que amenaçava Lotaríngia; va tornar el seu favor als fills de Reneyr III i els va restituir els seus alous. Quant a Carles, li va conferir el títol ducal el ([[977]]). La sorpresa d'[[Aquisgrà]] o Aix-la-chapelle per Lotari l'any següent no va ser més que un episodi sense continuïtat; el tractat de [[Margut]] ([[980]]) va consagrar l'abandó pel rei de França de tota pretensió sobre el territori que cobejava<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 25-26.</Refref>.

El nou duc de Baixa Lotaríngia era cosí d'Otó II; la seva mare [[Gerberga]], vídua de [[Giselbert]] i de [[Lluís IV de França]], era filla d'[[Enric I d'Alemanya]]. El seu paper a Lotaríngia no fou gaire important; no va trigar d'altra banda a trair la confiança que s'havia depositat en ell; sota la regència de [[Teofano Skleraina]] (coneguda com a Theofano, Teofania i altres variacions), va conspirar obertament contra l'imperi associant-se a les noves temptatives de Lotari, que, el [[985]], es va apoderar de [[Verdun (Mosa)|Verdun]], i quan, el [[986]], Lotari va morir de sobte, seguit de prop pel seu fill [[Lluís V de França]] ([[987]]), no va pensar més que a reivindicar la corona de la qual [[Hug I de França|Hug Capet]] havia pres possessió. Presoner d'Hug el [[991]], va morir foscament en captivitat<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 26.</Refref>.

[[Otó III]] va nomenar com a successor en el ducat al seu propi fill [[Otó de Baixa Lotaríngia|Otó]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 26.</Refref>. Aquest va morir el [[1005]] o el [[1012]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 26-28.</Refref>. El ducat fou llavors confiat a la família dels [[comtat de Verdun|comtes de Verdun]], que obtingué també el [[1033]] el [[ducat d'Alta Lotaríngia]]. El primer duc d'aquesta casa fou [[Godofreu I de Baixa Lotaríngia|Godofreu de Verdun]].

L'adveniment de Godofreu va ser per a la Lotaríngia el començament d'una era nova. Fill de [[Godofreu I el Captiu]], que havia fet a la [[Dinastia Otoniana|Casa de Saxònia]] els més notables serveis i del qual la fidelitat mai no havia estat posada en dubte, Godofed, primer duc de la casa de Verdun i de les Ardenes va ser per a [[Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic]] un col·laborador actiu i sacrificat. Fou Godofreu el qui, el [[1015]], guanyà la victòria de [[Florennes]] on va morir [[Lambert I de Lovaina]], fill de Renyer III, i, dos anys més tard, que vi desfer un altre adversari del rei, el comte Gerard, que s'havia agrupat amb els seus cunyats [[Thierry de Luxemburg]] i Adalberó, que havia usurpat les seus episcopals de [[Metz]] i de [[Trèveris]], i el comte [[Frederic de Luxemburg]], tots tres fills de [[Sigefred de Luxemburg]] <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 29. </Refref>. Gerard, que era originari d'[[Alsàcia]] del nord, posseïa a la Baixa Lotaríngia dominis importants que li venien en part de la seva unió amb Éva, filla de Sigefred, però principalment de l'heretatge de la seva àvia, Liutgarda, filla de [[[[Wigeric de Bidgau|Wigeric]]]] <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 29. </Refref>. Thierry de Metz s'havia apoderat, el [[1011]], de la persona del duc d'Alta Lotaríngia, [[Thierry I de Lorena|Thierry I]], fill de Frederic, i l'havia retingut molt de temps captiu a la ciutat episcopal; l'èxit obtingut per Godofreu assegurant la seva pròpia autoritat, havia venjat al mateix temps la injúria feta al seu cosí en el govern veí <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 29. </Refref>. A la regió del [[Waal]] i del baix [[Mosa]], Godefred no va mostrar menys activitat; va contribuir sens dubte a reprimir els excessos del comte Baldéric que, amo de l'[[Hamalant]], del [[Tubalgo]] i de diversos comtats [[Frísia|frisons]] i [[Saxònia|saxons]], havia donat suport a tots els enemics del rei. La desgràcia d'aquest comte aventurer, que pel matrimoni del seu fill amb la filla de [[Wichmann d'Hamalant]], per afortunades devolucions i per empreses audaces i criminals, tenia concentrat a les seves mans tota la regió del baix [[Mosa]] i del baix [[Rin]], des de sota [[Colònia (Alemanya)|Colònia]] fins al veïnatge d'[[Utrecht]], i a més una part de Frísia septentrional, va obrir la via a creacions d'entitats noves de les quals les més importants foren el [[comtat de Zutphen]], el [[comtat de Clèveris]] i el [[comtat de Gueldre]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 468.</Refref>.

Però en la campanya de [[1018]] contra [[Thierry III de Frísia Occidental]], va ser menys afortunat; l'expedició va fracassar completament <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 29-30. </Refref>. Tot i això els serveis del duc no havien estat menys importants i no deixaven de merèixer un ampli reconeixement. Enric II li va entregar la regió de [[Drenthe]] i de manera versemblant també els comtats frisons orientals que havien estat confiscats a Balderic <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 30. </Refref>. El paper de Godofreu, duc de Lotaríngia, sobre les dues ribes del [[Zuiderzee]] permet afirmar que la Frísia no havia deixat de pertànyer a la Baixa Lotaríngia <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 30. </Refref>.

Quan Godofreu va morir sense descendents el [[1023]], va tenir per successor el seu germà [[Goteló I de Baixa Lotaríngia]]. Aquest ja havia rebut d'Enric II el nou [[marquesat d'Anvers]] creat pel rei a costa de la [[Toxàndria]], com a punt avançat de l'imperi enfront el [[comtat de Flandes]] <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 31. </Refref>. .

A l'adveniment de [[Conrad II del Sacre Imperi Romanogermànic]], que va seguir de prop el de Goteló ([[7 de setembre]] de [[1024]]), el nou duc de Baixa Lotaríngia es va negar en principi a reconèixer l'escollit de les altres tribus alemanyes. La majoria dels bisbes de la regió i el duc Thierry d'Alta Lotaríngia no eren menys hostils. La seva opció no obstant no va poder prevaler; Goteló va fer submissió honorable al [[Nadal]] de [[1025]] <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 31. </Refref>.

Enric II va considerar que li havia de treure el Drenthe del que va investir al [[Bisbat d'Utrecht|bisbe d'Utrecht]] (gener [[1024]]); Conrad va confirmar aquesta mesura el [[26 de juliol]] del [[1025]], però de manera versemblant la submissió de Goteló li va valer la restitució del seu feu, que va guardar des de 1025, i va passar ([[1044]]) al seu fill. El [[1046]], [[Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic]] va disposar a favor del bisbe d'Utrecht del comtat de Drenthe, del qual la mort de Goteló II de Baixa Lorena aquell mateix any li havia donat la possessió <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 31. </Refref>. Igualment va passar a [[Verdun (Mosa)|Verdun]]; després de Godefred el Captiu i el seu fill Frederic, el bisbe Rambert va disposar del ''comitatus'' i n'havia investit el comte [[Lluís I de Chiny]]. Goteló, incapaç de suportar aquesta injúria, va fer massacrar a Lluís i va obligar el bisbe a reconèixer-lo ell mateix <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 31-32. </Refref>. .

[[Godofreu II el Barbut]], fill gran de Goteló, va prendre una part important a aquest èxit. És probablement llavors que associat al seu pare ja vell va rebre el títol ducal i va poder, junt amb ell, ocupar-se dels assumptes de l'Alta Lotaríngia <ref>. Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 32. </Refref>. .

La mort de [[Goteló I de Baixa Lotaríngia]] ([[1044]]) havia de provocar una crisi temible. [[Godofreu el Barbut]] tenia un germà incapaç, Goteló el Gandul; és a ell que [[Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic]], tement sens dubte exagerada l'autoritat d'un sol gran vassall, va confiar la Baixa Lotaríngia; Godofreu no va conservar de l'herència del seu pare més que el [[ducat d'Alta Lotaríngia]]. Descontent d'aquesta decisió, que considerava com una disminució i una injustícia, va començar una lluita que durant dotze anys va ser gairebé ininterrompuda. Aliat a tots els adversaris d'Enric III, al rei de França, al [[comtat de Flandes|comte de Flandes]] [[Balduí V de Flandes|Balduí V]], al [[comtat d'Holanda|comte d'Holanda]] [[Thierry IV de Frísia Occidental|Thierry IV]], successivament vencedor i vençut, reconciliat i rebel, cometent els pitjors excessos, incendiant el palau reial de [[Nimega]] i la ciutat de [[Verdun (Mosa)|Verdun]], en la qual el bisbe havia pres partit contra seva, acabarà el [[1056]] per fer la seva submissió definitiva, però no va recuperar llavors cap dels dos ducats paterns <ref>Léon Vanderkindere obra citada, pàg. 33.</Refref>. Aquesta lluita va tenir per a conseqüència la disminució i la dislocació del ducat de Baixa Lotaríngia<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 468.</Refref>.

Goteló II, que havia estat deposat per la seva incapacitat el [[1046]] i qui va morir el mateix any (abans del [[22 de maig]]), fou reemplaçat a Baixa Lotaríngia per [[Frederic de Baixa Lotaríngia|Frederic]], fill del comte [[Frederic de Luxemburg]] i nét de [[Sigefred de Luxemburg]]. Havia estat [[Comtat de les Ardenes|comte de les Ardenes septentrionals]] i del [[Luihgau]] o Lieja<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 33-34.</Refref>.

Jofre/Jofré o Godofreu el Barbut, que havia conservat els seus alous hereditaris i sobretot el [[ducat de Bouillon|castell de Bouillon]], havia passat els [[Alps]], i pel matrimoni que va contreure a [[Itàlia]] amb [[Beatriu]], filla de [[Frederic II de Lorena|Frederic II d'Alta Lotaríngia]] i vídua de [[Bonifaci III de Toscana]], marquès de Toscana, havia adquirit una potència nova, i va poder omplir en la història de l'Europa meridional un paper més important potser que aquell al qual havia hagut de renunciar als [[Països Baixos]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 34.</Refref>.

L'adveniment del jove [[Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic]] va segellar definitivament ([[1057]]) la reconciliació esbossada pel seu pare l'any precedent; el [[1065]], a la mort del duc Frederic, Jofre o Godofreu va ser investit amb el ducat de Baixa Lotaríngia per a l'obtenció de la qual havia posat adés el país a foc i a sang; però havia envellit; el [[1069]] va exhalar el seu últim sospir<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 34.</Refref>.

A Godofreu II el Barbut el va succeir el seu fill [[Godofreu III de Baixa Lotaríngia|Goofreu III el Geperut]]. Aquest, nascut del primer matrimoni de Godofreu II, s'havia casat amb [[Matilde de Canossa]], filla de [[Beatriu]] i de [[Bonifaci de Toscana]], la famosa gran comtessa Matilde, futura aliada del papa [[Gregori VII]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 34.</Refref>.

Els set anys durant els quals Godofreu el Geperut va governar Baixa Lotaríngia ([[1069]]- [[1076]]) coincideixen amb l'anomenada [[guerra de les Investidures]]; el duc no va trencar mai la fidelitat que devia a [[Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic]], i hauria il·lustrat sens dubte el seu nom de la manera més memorable si en una expedició contra [[Thierry V d'Holanda]] no hagués estat traïdorament assassinat (1076)<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 34-35.</Refref>.

Mancat de fills, Godofreu o Jofre va deixar la seva herència al fill de la seva germana [[Ida de Boulogne|Ida]] i d'[[Eustaqui II de Boulogne]], Jofre més conegut com [[Godofreu de Bouillon]]; però Enric IV, que es malfiava sens dubte d'un jove home d'alguna manera estranger al imperi, no li va confiar la direcció de la Lotaríngia de la que va investir al seu propi fill [[Conrad de Baixa Lotaríngia|Conrad]], de només dos anys d'edat. Baixa Lotaríngia quedava doncs en realitat privada d'un cap nacional; semblava que havia de ser unida directament a la corona. Alguns anys més tard tanmateix, alguns diuen el [[1089]], però més probablement el [[1087]], quan Conrad, el fill, fou nomenat rei dels Romans, Enric IV va canviar d'opinió i va crear llavors duc a [[Godofreu de Bouillon]]. El [[1096]] aquest príncep, afectat per la febre de la [[croades|croada]], va marxar a [[Palestina]], va refusar el [[1099]] ser coronat [[Regne de Jerusalem|rei de Jerusalem]] i en va ser només designat i reconegut. Va morir sense tornar a veure el país natal<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 35.</Refref>.

L'emperador li va donar per a successor al comte [[Enric I de Limburg]], nét del duc [[Frederic de Baixa Lotaríngia]]. Però la devoció que el nou duc va testimoniar pel seu rei, proscrit per l'Església i traït pel seu fill [[Enric V del Sacre Imperi Romanogermànic]], li va valer de ser deposat el dia en què Enric V va triomfar en el seu criminal propòsit<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 35.</Refref>.

El títol ducal de la Baixa Lotaringia va ser llavors conferit ([[1106]]) a Jofre o [[Godofreu I de Lovaina]]. El seu competidor Enric de Limburg no va renunciar al seu títol i la Lotaríngi inferior va tenir llavors dos ducs rivals, però dels qual la potència real no passava de la frontera dels seus dominis particulars<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 42.</Refref>. En efecte, la lluita que Godofreu el Barbut va sostenir durant diversos anys contra [[Enric III del Sacre Imperi Romanogermànic]], i que es va terminar al seu desavantatge, va tenir per a conseqüència la disminució i la dislocació del ducat de Baixa Lotaríngia. Si el nom no havia desaparegut, de fet al segle XII poder ducal ja no existia. Els nombrosos comtats del segle IX van deixar el lloc a un petit nombre de grans principats que foren, a més dels estats eclesiàstics, el [[comtat d'Hainaut]], el [[ducat de Brabant]], el [[comtat de Namur]], el [[comtat de Looz]] (Loon), el [[ducat de Limburg]], el [[comtat de Luxemburg]], el [[comtat de Gueldre]], el [[comtat de Clèveris]] i el [[comtat d'Holanda]]. Al costat d'aquests estats principals, se situen, en un desordre extrem, els comtats secundaris i les senyories grans o minúscules<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 468-469.</Refref>.

Aquest antagonisme es va perpetuar entre Godofreu i [[Walerà II de Limburg]], el fill d'Enric de Limburg<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 42.</Refref>. [[Lotari II del Sacre Imperi Romanogermànic|Lotari de Supplinbourg]], emperador, va atorgar el títol ducal a Walerà ([[1028]]- [[1039]]). Va tornar llavors a la casa de Lovaina fins a l'adveniment dels [[Dinastia Valois|borgonyons]]<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 35.</Refref>. Al final del segle XII, ningú sabia exactament a qui corresponia l'autoritat ducal. Els termes mateixos que són en ús per designar els successors de Godofreu mostren aquesta incertesa: duc de Lotaríngia, [[comtat de Lovaina|duc de Lovaina]], duc de [[ducat de Brabant|Brabant]]; aquest últim títol inaugurat per [[Enric I de Brabant]] prendrà definitivament el lloc de l'anterior, però no és més que un fragment del títol primitiu, i a més, a l'altra banda del riu [[Mosa]], es continuarà assentant el ducat de Limburg <ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 42.</Refref>.

Quan el 23 de setembre de [[1190]] Enric I de Brabant va ajudar a la [[dieta]] de [[Schwäbisch Hall]] que presidia [[Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic]], va intentar oposar-se al reconeixement oficial del [[comtat de Namur|marquesat de Namur]] que el rei havia creat per consolidar la unió de l'herència d'[[Enric el Cec]] amb el [[comtat d'Hainaut]]. El duc afirmava que el seu ducat s'havia d'estendre fins als límits del [[Cambresis]]. Convidat a justificar aquesta asserció anomenant els comtats dels quals era el [[senyor feudal]], va citar [[Lovaina]], [[Nivelles|Anivelles]], [[Aarschot]], [[Cuijk]], [[Gueldre]], [[Clèveris]], [[comtat de Loon|Looz]]; però el [[canceller]] d'Hainaut, Gislebert, va respondre immediatament que mai els [[comtat de Lovaina|comtes de Lovaina]], fins i tot quan foren ducs, havien tingut un dret qualsevol sobre els territoris de Namur i d'Hainaut, i els pars reunits van jutjar per dret que el ''ducatus'' no havia de comprendre més que els feus mantinguts pel duc o que altres tenien d'ell<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 42-43.</Refref>.

L'incident ensenya que ni tan sols la cort imperial ja no se sabia a què atendre's sobre aquest punt; les pretensions d'Enric de Lovaina eren lluny d'aplicar-se a la Baixa Lotaríngia sencera: ni [[Frísia]], ni els països ripuaris, ni la [[regió de les Ardenes]] i els seus dominis ja no podien ser reivindicats; finalment el judici de la dieta establia que en el transcrus del temps el poder ducal ja no era l'intermediari necessari entre el del rei i el dels comtes; era un títol honorífic, un grau superior en la jerarquia principesca, però allò no implicava una preponderància perquè que la relació feudal no l'havia creat de manera expressa<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 43.</Refref>.

El nou marquesat de Namur, que d'altra banda no va ser més que un títol decoratiu, s'assentava des de llavors com un fragment individual i perfectament independent de l'antiga Baixa Lotaríngia<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 43.</Refref>. Va seguir un conflicte obert amb els [[comtat d'Hainaut|comtes d'Hainaut]] i de [[comtat de Namur|Namur]], conegut sota el nom de [[guerres de Lembeek]] en el qual cadascun intenta reprendre territoris a l'altre. Un tractat de pau fou finalment signat el [[1194]], fixant definitivament les fronteres entre el Brabant i l'Hainaut.

Els [[principat eclesiàstic|principats eclesiàstics]] eren igualment independents del poder del duc i del marquesat de Namur. Pel desenvolupament de la [[immunitat]] i l'adquisició del ''comitatus'', havien agafat un lloc al costat dels comtats laics i els seus titulars sens dubte mai no havien reconegut l'autoritat ducal més que per força. Els bisbes de Lieja, Utrecht, Cambrai i Colònia massa sovint havien hagut de sostenir el rei contra els ducs mateixos per ara guardar envers ells l'actitud de vassalls sotmesos<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 43.</Refref>.

Al voltant de la cort arquebisbal de Colònia es va formar una cintura de senyories d'extensió mediocre, del qual els titulars es reconeixen com els ''fidels'' del prelat. El duc de Brabant mateix tenia algun feus de l'arquebisbe de Colònia; li va prestar homenatge, mentre que el fet contrari mai va tenir lloc: l'arquebisbe no es declara vassall del duc<ref>Léon Vanderkindere, obra citada, pàg. 43-44.</Refref>.

Un últim esdeveniment va contribuir a trossejar els comtats; fou la condemna del comte palatí Enric. La destrucció de la potència de la primera casa palatina va permetre als arquebisbes de Colònia desfer-se d'uns rivals empipadors. D'ara endavant, tota la zona ripuaria entre el Mosa i el Rin no veurà reaparèixer més una formació territorial compacta i agressiva, i els prelats, forts de la sobirania feudal sota la qual van quedar reduïts els nombrosos petits senyors, s'aixecaran fins al títol ducal<ref>Léon Vanderkindere , obra citada, pàg. 468.</Refref>.