Fauvisme: diferència entre les revisions

5.925 octets eliminats ,  fa 8 anys
Contingut canviat per «El '''fauvisme''' és un moviment pictòric expressionista de principis de segle XX sorgit a París durant un breu període (1904-1907), ent...».
m (Bot: Rv. edic. de 79.148.250.143 (disc.) a vers. 13133139 de Anskar (disc.) [er:5])
(Contingut canviat per «El '''fauvisme''' és un moviment pictòric expressionista de principis de segle XX sorgit a París durant un breu període (1904-1907), ent...».)
El '''fauvisme''' és un [[Pintura|moviment pictòric]] expressionista de principis de [[segle XX]] sorgit a [[París]] durant un breu període ([[1904]]-[[1907]]), entorn dels artistes [[Henri Matisse]], [[André Derain]] i [[Maurice Vlamink]]. També foren fauvistes [[Georges Braque|Braque]], Friesz, [[Georges Rouault|Rouault]], [[Albert Marquet|Marquet]], [[Raoul Dufy|Dufy]] i [[Kees van Dongen|van Dongen]]. El nom els fou donat (pejorativament) per [[Louis Vauxcelles]] en la crítica que va fer del Saló de Tardor de [[1905]]. En francès, "Fauves" vol dir "bèsties salvatges".
 
Com a moviment expressionista, aparegué cronològicament paral·lel a l'[[expressionisme alemany]], amb una base de protesta oposada al [[positivisme]], al [[naturalisme]] i a l'[[impressionisme]]. Les seves principals influències vénen de [[Paul Gauguin]] i de les idees de Zola, Nietzsche, Stirner i Huysmans.
 
El Fauvisme, liderat per Henri Matisse ([[1869]]-[[1954]]), sorgí en oposició a la rígida metodologia del [[Neoimpressionisme]] de [[Georges Seurat]] i [[Paul Signac]], i al to de felicitat i lleugeresa propi dels impressionistes; també s'oposaven a l'ornamentalisme del [[Modernisme]] ([[Art Nouveau]]) i a l'evasió espiritualista del [[Simbolisme]]. Aviat es convertí en el grup més experimental de París en proclamar la llibertat d'expressió a través dels colors purs, l'exageració del dibuix i les perspectives forçades.
 
Malgrat concebien l'activitat artística com a un impuls vital, el punt de partida fou la resolució de problemes purament plàstics, com l'ús del color en una funció plàstica i constructiva al mateix temps. El mestre del grup fou [[Gustave Moreau]], a l'escola del qual estudiaren Matisse i Rouault, Marquet, Manguin, Camoin i [[Jean Puy|Puy]]. Moureau no ensenyava cap doctrina, sinó que obligava els seus alumnes a pintar amb independència i amb la tècnica més adequada al seu temperament. De l'obra de Gauguin n'aprengueren la llibertat en l'ús del color, que portaren a l'extrem (els colors com cartutxos de dinamita, com ho diria Derain), així com l'alliberament del temperament i l'instint personal. També admiraren la capacitat de síntesi i el sentit decoratiu de l'obra de Gauguin. Per als fauvistes el quadre havia de ser expressió i en comptes de composició i ordre.
 
El [[1904]] Matisse pintà "Luxe, Calma i Voluptuositat", considerada l'obra síntesi del postimpressionisme, manipulat en un exercici personal, i virtualment un manifest del que seria el fauvisme poc després. La utilització subjectiva del color i la simplificació del dibuix sorprengueren tothom quan fou exposada al [[Saló dels Independents]] el [[1905]]. Derain se sentí immediatament influït i començà a pintar emprant només la línia i el color. El seu desinterès per l'acabat i els seus colors cridaners li van causar el despreci de la crítica quan exposà els seus paisatges, pintats a [[Cotlliure]], al Saló de Tardor de 1906. Allà també s'hi exposaren el "Retrat de la Sra. Matisse" de Matisse, que fou interpretat com una caricatura de la feminitat i com una excentricitat. La repulsa de la crítica convertí els fauvistes en el grup més avançat de París.
 
Matisse ja pintava de forma "fauve" inclús abans de 1900; les seves influències en aquesta època foren Pissarro i sobretot Cézanne; d'aquest últim aprengué que l'estructura d'un quadre venia donada per les relacions entre els colors que el componen; això no obstant, no acceptà la teoria del [[puntillisme]] perquè destruïa la integritat del color. Seguint Cézanne, volia emprar els colors en la seva plenitud i mantenint-ne la seva puresa. Per altra banda, mantenia que la pintura havia de ser expressiva i no tan sols un reflex de sensacions passatgeres com havia estat l'impressionisme.
 
El [[1908]] publicà les seves idees en un article titulat ''Notes d'un Pintor'' on deia:
 
''''El que persegueixo és l
''''El que persegueixo és l'expressió.. No puc distingir entre els meus sentiments i la manera d'expressar-los.. La composició és l'art d'arreglar de forma decorativa els elements de què disposa el pintor per a expressar els seus sentiments...''''
 
Refusava, això no obstant, la immediatesa, car l'obra havia de sorgir de la ment de l'artista amb caràcter i contingut. En el cas de Matisse, aquest caràcter era fonamentalment serè, en oposició a altres actituds expressionistes. És aquí on es troba la diferència entre l'expressionisme francès i l'alemany, que presentava les coses d'una forma molt més crua. Matisse volia fer un art, segons les seves pròpies paraules, "que sigui pur i serè, que no presenti temes depriments i que serveixi a tot tipus d'espectador com un descans de la fatiga intel·lectual". Matisse trobà la serenitat en les ceràmiques gregues i en els gravats japonesos. Practicà també l'escultura partint de [[Auguste Rodin|Rodin]] i rebent classes de Bourdelle.
 
[[Maurice Vlamink]] era un anarquista convençut i col·laborà entorn del 1898 en els diaris Libertaire i Anarchie; era menys metòdic i pacient que els seus companys i el seu esperit compulsiu estava en consonància amb Van Gogh, per l'obra del qual sentia una profunda atracció. Aliè a qualsevol teoria, provava de pintar com un primitiu, transmetent, segons les seves paraules, el que veia de forma instintiva i sense mètode. Són característiques de la seva obra les línies d'impacte i els colors vibrants. Amb el temps abandonà els colors fauves i la seva paleta es féu més ombrívola, els seus paisatges més sòrdids i el seu caràcter pessimista.
 
Tot el grup se sentí influenciat per l'escultura africana, molt especialment Vlamink, que sostenia ser el seu descobridor a París.
 
Els fauvistes mai formaren un grup coherent i malgrat els seus èxits conjunts foren evolucionant per camins diversos. El grup entrà en crisi el [[1907]], amb l'aparició de "Les Senyoretes d'Avinyó" de [[Picasso]].
 
A [[Hispanoamèrica]], la influència dels moviments vanguardistes se sent només a partir dels [[anys vint|anys 1920]]; el fauvisme concretament fou decisiu en el desenvolupament dels brasilers [[Anita Malfatti]], [[Emiliano Cavalcanti]] i [[Vicente do Rego]]. Tots ells acaben practicant una mescla d'expressionisme i [[cubisme]].
 
{{Commonscat|Fauvisme}}
 
[[Categoria:Avantguardes]]
Usuari anònim