Georges Auric: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: reemplaçament automàtic de text (-(1950) +(1950)) |
m Robot: reemplaçament automàtic de text (-(1949) +(1949)) |
||
Línia 4:
Alumne de primera del [[Conservatori de París]] i de la [[Schola Cantorum]] de [[Vincent d'Indy]]. Entusiasta en un principi de la música de [[Ravel]], seguí llurs petjades en les primeres composicions, però més tard, sota la influència d'[[Erik Satie]], constituí amb [[Louis Durey|Durey]] i [[Arthur Honegger|Honegger]] el grup que, amb la incorporació d'altres músics "avantguardistes", fou conegut amb el nom d'[[Els sis]]. D'aquest període de llur carrera, l'obra més representativa és la música d'escena composta per a ''Les Fâcheux'', de [[Molière]], convertida més tard en [[ballet]]. Les obres del període 1920-30 tenen una influència força notable de [[Stravinski]], encara que llur estil tingui certa tendència envers l'expressió personal, generalment humorística. A través de llurs audàcies harmòniques i formals, deixa endevinar, tanmateix, una sòlida formació tècnica, i en llurs composicions no li'n són alienes, detalls molt genials. La llista d'obres compren fins al [[1930]]: per a teatre, ''Les Noces de Camache'', ballet, ''La Reine de coeur''; ''Les Fâcheux''; ''Les Pélicans''; el ballet ''Les Matelots''; ''La Pastorale''; ''Mariage de M. le Troubadec''; ''Les Enchantements d'Alcine'', ballet representat en l'[[Òpera de París]] el [[1929]], i música d'escena de ''Malbruck se'n va-t-en guerre'', i de ''Les alegres comares de Windsor''; per a orquestra, ''Foxtrot''; ''Nocturne''; i ''Suite''; per a piano, ''Tres pastorals''; ''Adieu New-York'', foxtrot; ''Sonatine'', i ''Chandelles romaines'', aquesta última per a dos pianos. Per a cant escriví tres interludis; ''Huit poèmes''; ''Les Joues en féu; Alphabet'', i dos o tres quaderns més de melodies. Del seu treball en contacte en diverses disciplines artístiques, fou el cinema el que li donà major fama i on ell es trobava més còmode component.
Auric demostrà també una gran capacitat per a desenvolupar càrrecs oficials i d'organització, fins a assolir un lloc destacat en el món musical parisenc. De [[1954]] a [[1977]] fou president de la [[Societat d'autors]], compositors i editors de música de [[França]]. El [[1962]] ingressà en l'Institut i, de 1962 a [[1968]], fou administrador de l'Òpera i de l'[[Opera Còmica]]. També exercí com a crític. En llur creació artística, Auric fou considerat iconoclasta, irreverent i fins i tot humorístic. La seva obra mostra un estil melòdic ple de gràcia, una harmonia simple i una construcció que treu profit de la més petita inspiració. A partir de [[1930]] compongué ''Sonata en fa'' ([[1931]]) i ''Partita pour deux pianos'' ([[1958]]), entre la música de cambra; ''[[Phèdre]]'' (1950), i ''[[La Reine du cour]]'' (
== Referències ==
| |||