Josep Ramoneda i Molins: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: entre els que destaquen > entre els quals destaquen |
Retiro informació sense referències |
||
Línia 24:
La seva trajectòria correspon quasi paradigmàticament a la d'un membre típic de la generació del [[Maig del 68]]. En el tardofranquisme milità a l'[[Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja)]] i escriví al diari [[Tele/eXpres]], com a corresponsal a [[París]] fent tàndem amb [[Josep Martí Gómez]] i en filosofia va ser un dels introductors del [[nietzscheanisme francès]] i de l'[[estructuralisme]] marxista. Incorporat al [[Partit Socialista Unificat de Catalunya|PSUC]] amb [[Jordi Solé Tura]] va escriure un llibre-entrevista apologètic sobre el secretari general d'aquest partit, [[Gregorio López Raimundo]]: “Gregori López Raimundo, lluita per un demà més lliure” (1976). Posteriorment passà al [[Partit dels Socialistes de Catalunya|PSC]] on ha format part de la branca més espanyolista d'aquest partit i ha tingut gran influència en l'administració municipal de Barcelona.
Coordinà en l'immediat postfranquisme la vinguda a Barcelona de [[Louis Althusser]], a qui entrevistà al llibre ''Veintiún hijos de su padre'' (1977) i va escriure el pròleg a una controvertida tesi de [[Lluís Crespo]]: ''Sobre la filosofía y su no-lugar en el marxismo'' (1974), exponent del marxisme més dogmàtic
El seu primers llibres ''El sentit íntim; crítica del sentit comú'' (1982) ''Mitològiques: crònica de les escissions socials contemporànies'' (1984), amb pròleg del poeta [[Marià Manent]] i ''Apologia del present: assaigs de fi de segle'' (1989), enllacen amb els temes més clàssics de [[Joaquim Xirau]] i de l'[[Escola de filosofia de Barcelona]] (emotivisme, [[sensualisme (filosofia)|sensualisme]], esteticisme...) i amb l'estètica de [[Xavier Rubert de Ventós]]. El sentit íntim ha estat un tema clàssic en la filosofia catalana des que [[Josep Maria Capdevila]] el recollí de [[Maine de Biran]]. Des del punt de vista polític, Ramoneda ha estat sempre adversari del catalanisme i fidel a les idees expressades per [[Eugenio Trías Sagnier]] a ''La Catalunya ciutat'' (1984), que fou el llibre guia de la generació dels [[Jocs Olímpics d'estiu de 1992]], en un sentit postnoucentista.
| |||