Golda Meir: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: teniem > teníem |
m Corregit: els que es > els quals es |
||
Línia 195:
La sobtada mort del Primer Ministre [[Levi Eshkol]] el febrer de 1969 sorprengué a Golda Meir allunyada del govern a causa de la seva malaltia, però encara membre del parlament. D'entre els diversos candidats laboristes que es postularen per succeir-lo, Meir fou elegida pel càrrec, com a candidata de compromís.<ref name=BBCNEWS/> Poc després se celebraren eleccions generals per la sisena legislatura de la [[Kenésset]], que Golda guanyà amb una àmplia majoria (56 de 120 escons). Tot i així preferí seguir amb el govern de coalició que havia governat des de la [[Guerra dels Sis Dies]], per la qual cosa sumà al seu govern el partit de dretes [[Herut]], liderat per [[Menahem Begin]]. En el seu primer discurs davant del parlament, el dia de la presa de possessió, el 17 de maig de 1969, anuncià: "Estem disposats a parlar de pau amb els nostres veïns, en qualsevol moment i sobre tots els aspectes."<ref name=GM17569>[http://gos.sbc.edu/m/meir.html For The Attainment Of Peace] {{en}}</ref>
La resposta arribà des d'Egipte tres dies després de boca del [[president d'Egipte]] [[Gamal Abdel Nasser|Nasser]]: "No hi ha veu que superi els sons de la guerra i no ha d'haver-hi cap veu així. Tampoc hi ha una crida més sagrada que la crida a la guerra."<ref name=GM17569 /> El 1969 i principis del 1970, Meir es reuní amb molts líders mundials per promoure la pau al [[Pròxim Orient]], entre els
L'agost de 1970, Meir acceptà una iniciativa de pau presentada pels Estats Units, coneguda com el [[Pla Rogers]], que buscava la finalització de la [[Guerra de desgast]] i com a part d'un acord de pau global involucrant els dos bàndols, aconseguint un compromís d'aquests de retirar-se de les terres conquerides a canvi de "fronteres segures i reconegudes". A pesar de la voluntat inicial d'Israel d'acceptar el pla, Egipte finalment el refusà. El partit [[Gahal]] abandonà el govern de coalició nacional en senyal de protesta, però Meir hi seguí al capdavant.<ref>"Golda Meir"''Encyclopedia Judaica'', Keter, Jerusalem, 1972, pp. 1242–44.</ref>
| |||