Fotoperiodisme (fotografia): diferència entre les revisions

Les primeres publicacions que van començar a reproduir fotografies a les seves pàgines van ser els setmanaris i quinzenaris il·lustrats; tot i el seu marcat estil periodístic, la immediatesa no era encara una premissa. El primer reportatge gràfic publicat a Catalunya va aparèixer al setmanari ''[[La Ilustración]]'', en quatre entregues, al febrer del 1885. Signat per [[Heribert Mariezcurrena]], en total s'hi van publicar 44 fotografies d'un [[terratrèmol]] ocorregut setmanes abans a la [[província de Màlaga]].<ref name="gencat1308" />

Els pares del fotoperiodisme català van ser [[Josep Brangulí]] i [[Alexandre Merletti]]. El primer havia estat gravador però a partir del 1899 es va dedicar al fotoperiodisme i les seves imatges van començar a publicar-se amb periodicitat a ''[[La Hormiga de Oro]]'' i a ''[[Ilustración Española y Americana]]''. També va col·laborar amb diaris com ''[[La Vanguardia]]'' o ''[[El Noticiero Universal]]'' en règim de ''[[freelance]]'' fins que va entrar com a fotògraf de plantilla d'[[El Correo Catalán]]. Alexandre Merletti va iniciar la seva feina com a fotoperiodista al final de la dècada del 1900 i va ser l'autor de la primera fotografia feta a Europa en un tribunal, durant el consell de guerra a [[Francesc Ferrer i Guàrdia]] pels fets de la [[Setmana Tràgica|Setmana Tràgica del 1909]].<ref name="gencat1308" /> La importància d'aquesta fotografia té l'origen en el fet que, tot i la prohibició de fer-ne en un tribunal, Merletti, conscient de l'interès noticiable del procés, va enginyar-se-les per aconseguir una instantània. Avui dia molts fotoperiodistes arrisquen la vida amb l'únic objectiu de donar testimoni de fets que, altrament, no es podrien conèixer mai.<ref name="gencat1308" />

[[Josep Maria Co de Triola]] és el primer fotoperiodista que es va especialitzar en l'esport a partir del principi del segle XX, tot just quan començava a esdevenir un fenomen de masses. ''[[El Mundo Deportivo]]'', que arrenca el 1906, va ser el primer diari –setmanari els primers anys– monogràfic dedicat a l'esport.<ref name="gencat1308" />

La nissaga de fotoperiodistes més importants de Catalunya va tenir els inicis en [[Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada|Carlos Pérez de Rozas]], abans de la [[Guerra Civil espanyola]]. Amb el temps, dos dels seus germans i els cinc fills van treballar a l'agència familiar. Signaven les fotografies només amb el cognom.<ref name="gencat1308" />

El fet que aquests fotògrafs trobessin una sortida professional a la premsa es deu principalment a dos factors. Per una banda, als avenços tecnològics a les rotatives de diaris com ''[[La Vanguardia]]'', que el 1910 va introduir el fotogravat (reproducció de les fotografies mitjançant plaques d'impressió). Poc després, ''[[El Día Gráfico]]'' va començar a fer servir el rotogravat (mitjançant el qual s'obté un cilindre en profunditat que permet la còpia d'imatges en bobines), tecnologia que anys més tard arribaria també a 'La Vanguardia' i que continuaria utilitzant-se fins al 1989.<ref name="gencat1308" />

Però l'altre factor, fins i tot més determinant, cal trobar-lo en la demanda social de les imatges a la premsa diària. La fotografia ja no era nova per al ciutadà, que es va adonar dels valors de testimoni i veritat que afegia a la premsa escrita. A través d'aquest nou llenguatge, el gràfic, coneixia de primera mà uns esdeveniments que durant el primer terç del segle XX eren cada cop més convulsos.<ref name="gencat1308" />

Les quatre primeres dècades del segle XX van assistir, doncs, al naixement del periodisme gràfic i van ser novament dos fets de naturalesa tecnològica i sociopolítica els que el van fer evolucionar cap al fotoperiodisme modern. El 1925, [[Oscar Barnack]] va treure la Leica, una càmera petita i discreta, que utilitzava rodets de 35 mil·límetres i permetia 36 instantànies a cada càrrega, molt ben acollida entre els fotoperiodistes.<ref name="gencat1308" />

La [[Guerra Civil espanyola]] és l'altre fet que marca l'inici del fotoperiodisme modern. És el primer conflicte bèl·lic amb cobertura massiva per la premsa de tot el món. No només hi van treballar els fotògrafs locals, que van tenir el privilegi de poder retratar els primers fets, sinó també molts fotoperiodistes estrangers, autors d'extraordinaris reportatges fets en molts casos des del bàndol republicà. El cofundador de l'agència [[Magnum]], [[Robert Capa]], que va fotografiar els bombardejos de Barcelona i les caravanes de Tarragona a la Ciutat Comtal, entre altres reportatges, n'és un dels més destacats.<ref name="gencat1308" />

La figura d'[[Agustí Centelles]] va emergir per sobre de la resta de fotoperiodistes locals durant la Segona República. Dos anys abans de la guerra havia comprat una Leica i ja aleshores va començar a col·laborar amb 'La Vanguardia', 'Diario de Barcelona', 'Última hora', 'La opinión' i d'altres publicacions de l'època. El 19 de juliol de 1936, dia de l'alçament de les tropes colpistes a Barcelona, Centelles no va dubtar a agafar la càmera per donar testimoni dels fets i, al carrer Diputació, va fer la seva foto més coneguda. La instantània, on es poden veure tres guàrdies d'assalt de la Generalitat atrinxerats amb els fusells darrere d'un cavall mort, va ser portada de la prestigiosa revista nord-americana 'Newsweek'.<ref name="gencat1308" /> El 1937 Centelles va ser cridat a files i el Comissariat de Propaganda el va destinar al front d'Aragó i Lleida, on va fer excel·lents reportatges. Poc abans d'acabar la guerra, Centelles va marxar a l'exili amb una maleta que contenia més de quatre mil negatius, per evitar represàlies feixistes contra els combatents republicans, i que no va reaparèixer fins després de la mort de Franco.<ref name="gencat1308" />

Aquest fet, unit al seu deure al front que li impedia més llibertat de moviment, són els causants de la minsa projecció internacional que va tenir. Agustí Centelles és considerat, gràcies a les seves aportacions innovadores en el camp del periodisme gràfic, el pare del fotoperiodisme modern a Catalunya.<ref name="gencat1308" />

El fotoperiodisme català, que fins a la Guerra Civil havia evolucionat a un ritme similar al de la resta d'Europa, pràcticament va desaparèixer del mapa el 1939. Molts fotoperiodistes van marxar a l'exili. Els que es van quedar es van veure forçats a deixar la professió o a reconduir-la a altres camps de la fotografia i els que van continuar van ser depurats pel règim.<ref name="gencat1308" />

Durant la [[dictadura franquista]], la censura impedia la publicació de qualsevol reportatge gràfic crític amb el poder establert, però malgrat les dificultats, a partir dels anys cinquanta els fotògrafs catalans més destacats van adoptar una visió neorealista per documentar la realitat social del moment. [[Francesc Català-Roca]], el més representatiu, va combinar les avantguardes europees amb la fotografia documental i va fer de pont per a la nova generació de fotoperiodistes de final del règim i la Transició.<ref name="gencat1308" />

En el panorama internacional, molts fotògrafs van publicar a la dècada dels cinquanta els seus treballs més personals i van confirmar la importància de la interpretació subjectiva de la realitat en l'evolució de la fotografia documental. A la Catalunya dels cinquanta i seixanta, [[Oriol Maspons]], [[Ramon Masats]], [[Eugeni Forcano]], [[Julio Ubiña]], [[Joan Colom i Altemir|Joan Colom]], [[Xavier Miserachs]] i [[Ricard Terré]], amb l'esmentat Català-Roca, van donar una visió pròpia i renovadora del país a través del seu treball fotoperiodístic.<ref name="gencat1308" />

A mesura que s'apropava la fi del règim, la censura es tornava cada cop més ineficaç i amb l'arribada de la democràcia es va recobrar la llibertat de premsa. Tot i la feblesa de la censura, les fotografies de les pallisses propinades per la policia a grups de manifestants amb actitud pacífica que Manel Armengol va fer a la manifestació del primer de febrer del 1976, no van veure mai la llum ni a Catalunya ni a l'estat espanyol, mentre que sí que es van publicar a la premsa estrangera.<ref name="gencat1308" />

Amb l'inici de la democràcia va augmentar el nombre de publicacions que, en el cas de la premsa generalista, responia en part a la demanda de la societat civil d'uns mitjans de comunicació lliures de tota censura. Diaris com l<nowiki>'</nowiki>''[[Avui]]'', ''[[El Periódico de Catalunya|El Periódico de Cataluña]]'' o ''[[El País]]'' van aparèixer durant la Transició amb un planter de fotògrafs i col·laboradors més o menys nombrós i una estructura a la secció de fotografia que demostrava la importància creixent de la imatge. Els Jocs Olímpics de Barcelona també van tenir un paper important en l'augment del pes específic de la fotografia a la premsa.<ref name="gencat1308" />

L'interès a donar ampli testimoni dels esdeveniments a Catalunya i a tot el món, afavorit per la recuperada llibertat de premsa, van ser cabdals perquè els fotoperiodistes més destacats dels darrers anys hagin aportat treballs de gran qualitat. [[Joan Guerrero]], [[Paco Elvira]], [[Kim Manresa]], [[Txema Salvans]], [[Sandra Balsells]] o [[Tino Soriano]] són alguns dels grans fotoperiodistes del nostre país, que combinen el treball a la premsa amb reportatges personals que, massa sovint, els ha suposat arriscar la pròpia vida en conflictes bèl·lics d'arreu.<ref name="gencat1308" />

Actualment, dos nous avenços tecnològics –la fotografia digital i Internet–impulsen un canvi de direcció en el fotoperiodisme, on els continguts multimèdia són el nou format de presentació per a la premsa en línia, cada vegada més estesa.<ref name="gencat1308" />