Micel·la: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m La forma correcta és 'interaccionar'.
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-nteractu +nteraccion)
Línia 22:
Va ser G.S. Hartley el 1935 qui va descriure el primer model d'una micel·la.<ref>G.S. Hartley, ''Aqueous Solutions of Paraffin Chain. Salts, A study of Micelle Formation'', Herman and Co., Parigi (1936).</ref> La mida total de la micel·la la va concebre com gairebé esfèrica de 50 a 200 monòmers disposats amb la part lipofílica dirigida cap a la zona central i els hidrofílics cap a l'exterior. El radi de la micel·la és aproximadament equivalent a la longitud de la cadena d'[[hidrocarbur]]s, mentre que en les capes exteriors es troben presents els ''contraions'' (aquells ions presents a la solució i cap als quals la micel·la té un certa atracció [[electrostàtica]]): la ''capa de Stern'' està formada per la part que consta dels grups dels caps dels tensioactius que envolten els contraions, els quals es troben fortament lligats; la ''capa de Gouy-Chapman'' és aquella més exterior i conté els contraions restants, que en aquest cas són independents de la micel·la i poden ser intercanviats lliurement en la solució. El model de Stern i el model de Gouy-Chapman en l’actualitat s’utilitzen de forma combinada per parlar de les [[dobles capes elèctriques]].
 
Fer nota però que l'agregat micel·lar no és elèctricament neutre. La raó d'això rau en les interaccions que entren en joc en la formació dels agregats i de la seva entitat. Tenim les cadenes hidrofòbiques que interactueninteraccionen a través d'interaccions de curta distància, i per això si interactueninteraccionen s’han de trobar molt a prop. D’altra banda, tenim les parts polaritzades, que interactueninteraccionen a través de la [[llei de Coulomb]], interaccions a llarga distància. Quan es forma la micel·la els extrems tendeixen a rebutjar-se entre si, de manera que hi hagi una distorsió a l’hora de tancar els grups dels extrems. Si imaginem els grups terminals completament neutres, aquests es troben en una condició que desafavoreix la formació de micel·les, ja que no hi ha una part carregada que pugui interaccionar amb l'aigua, i d’aquí es dedueix que el tensioactiu, amb la seva cadena hidrofòbica, [[flocula]]. Això explica, per exemple, per què la capacitat detergent d'un tensioactiu depèn de la concentració d'ions en la dissolució (especialment de l’ió carbonat pels tensioactius catiònics). La porció d’ions no associats a l’agregat micel·lar (és a dir, aquells de la capa de Gouy-Chapman) depèn del volum d’[[estèrics]] en els grups terminals (els que es troben a prop de la part carregada).
 
Posteriorment, el 1979, F.M. Menger, va observar com era pràcticament impossible tenir seixanta molècules amb una simetria radial, sense que hi hagués formació de cavitats centrals. D'aquesta manera, va introduir el concepte de "butxaca aquosa", segons el qual les cavitats són plenes d'aigua a causa d'algunes cadenes de [[monòmer]]s que sobresurten cap a l'exterior. El model de micel·la resulta doncs significativament més irregular, amb un "cor micel·lar" de volum inferior respecte a aquell proposat per Hartley.