|
===Prosòdia<ref name="SOLÀ01"/>===
L'accent fònic català només pot recaure en les tres últimes síl·labes del mot. Hi ha, doncs, [[paraules agudes]], [[planes]] i [[esdrúixoles]]. Aquest accent fonètic, d'acord amb les [[normes d'accentuació catalanes]], es pot convertir en un accent gràfic. També hi ha un accent fònic secundari en el radical de l'esquerra en [[paraules compostes]], en les [[paraules derivades]] amb [[prefix àton|prefix tònic]] i en els adverbis formats amb el [[prefix]]sufix ''-ment''. A més, cal tenir en compte que el nucli sil·làbic català és una vocal, per la qual cosa, l'accent del mot sempre cauràcau sobre una vocal.
Generalment, la [[prosòdia oracional]] s'altera depenent de la modalitat oracional:
* '''Declaratives''''': ''to descendent
* '''Interrogatives''''':'' to ascendent (interrogatives totals) o descendent (interrogatives parcials)
* '''Exclamatives i Imperativesimperatives''''': ''to'' ''sostingut amb descens final abrupte.
* '''Compostes''''': ''to ascendent en el primer element i descendent en el segon.
==[[Sintaxi del català|Sintaxi]]==
La sintaxi és la branca de la lingüística que estudia les relacions dels mots en una oració i les funcions que hi compleixen. Així doncs, calCal distingir, en primer lloc, entre categories i funcions.<ref name="INSTITUT01">INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. 2a ed. IEC:Barcelona, 2007</ref> En primer lloc, les [[Categoria gramatical|categories gramaticals]] caracteritzen les unitats lèxiques d'acord amb determinades propietats i es manifesten per mitjans lèxics, sintàcticsintàctics o fonològics.<ref name="INSTITUT01"/> La categoria és, per tant, quelcom inherent en el mot i invariable. Per exemple, el nom ''taula'' sempre seràés un nom, independentment de la seva posició dins l'oració. En segon lloc, la [[funció sintàctica]] estableixfa referència a la relació gramatical que un element estableix amb uns altres elements d'una oració o d'un sintagma.<ref name="INSTITUT01"/>
La l'estructura sintàctica catalana està composta per tot un seguit de sintagmes nominals que giren enal voltant del verb, un dels quals, que és un sintagma nominal, realitzafa la funció sintàctica de [[subjecte]]. Els altres sintagmes que orbiten al voltant del verb poden dur a terme les funcions de complements forts ([[Complement directe|Complement Directe]], [[Complement indirecte|Complement Indirecte]] i [[Complement Preposicional]]) o bé, de [[Complements Circumstancials]] o adjunts.
===Concordança===
La concordança és la relació d'un mot amb un altre del qual segueix les variacions pel que fa al gènere, al nombre, i a la persona i al cas.<ref name="INSTITUT01"/> Així doncs, laLa concordança entre el subjecte de l'oració i el verb principal (concordança de [[Persona (gramàtica)|persona]] i nombre) amb deixael palesaverb la relació entre l'emissor, els seus interlocutors i les persones a les quals es pugui referirés la conversa,prova mentresintàctica que lapermet concodança de l'oració ambidentificar el tempssubjecte verbal estableix la relació entre ld'accióuna esmentada i el present de la conversa o amb el temps en altres frases de la conversa o del textoració.
===Subjecte i Predicatpredicat===
El [[Subjectes federals de Rússia|subjecte]] i el [[predicat]] són dues [[funcions gramaticals]] oracionals que engloben el seguitbàsiques de sintagmes relacionats amb el subjecte i amb el verb, respectivamentl'oració.
Així doncs, elEl subjecte està format per un sintagma nominal (ld'extensióestructura deli qualextensió pot variar depenent dels complements nominals de l'oració)variables que concorda en persona i nombre amb el nucli del predicat, el verb. Aquest últim pot regir o no complements (complements forts) i pot comptarportar amb adjuntscircumstancials (circumstancialsanomenats itambé emmarcadorsadjunts). D'aquestaEn manerageneral, l'oració catalana ha de comptar ambté un subjecte (hi ha algunes excepcions) i amb un predicat, tots dos formats, com a mínim, per un nucli: un nom i un verb, respectivament. També pot portar adjunts oracionals.
===Tipus d'oracions===
La [[Sintaxi del català|sintaxi catalana]] contemplainclou quatre tipus de frases, depenentd'acord deamb la seva estructura gramatical:
* '''Predicatives''''':'' compten ambtenen un subjecte, un verb i els complements d'ambdós. ''La Júlia va comprar una poma per a la seva mare. En Joan balla una cançó. ''
* '''Atributives: '''es formen amb un subjecte, un verb i un complement atribut,. ja''Aquestes siguiestovalles delsón subjectede o del complement directefil.'' ''La bilbiotecabiblioteca estava buida. Sembla un bon dia perLa anarclau asemblava pescarrovellada. ''
* '''Impersonals: '''.no admeten subjecte per restriccions semàntiques del verb,; només comptentenen, per tant, amb un verb i els seus complements ''Neva. Plou molt.''
* '''Inacusatives:''' es formen mitjançant un subjecte, un verb i elsun complementssintagma d'ambdón.nominal Elpostverbal subjecteque ofa eluna complementfunció directemixta conformende elsubjecte temai decomplement la frasedirecte. ''Avui s'han publicat tres notícies sobre terratrèmols. ''
====Ordre oracional <nowiki/>====
L'ordre del subjecte i delel predicat dins l'estructura oracional varia, en català, depenent de la tipologia oracional de la frase. Així doncs (i tal com es veu en l'apartat anterior),segons el català no compta amb un ordre oracional preestablert, ja que depenent del tipus d'oració esmentada, aquest últim canvia.
* '''Predicatives: s'''Subjecteubjecte - Verbverb - Complementscomplements del Verb.verb
* '''Atributives:''' Subjectesubjecte - Verbverb - Atributs.atribut
* '''Impersonals:''' Verbverb - Complementscomplements del verb
* '''Inacusatives:''' Verbverb - Sintagmasubjecte / complement nominaldirecte
===Oracions Compostescompostes===
Tota oració que contingui més d'un verb en forma forma finita (ni [[infinitiu]], ni [[gerundi]], ni [[participi]]), és una [[oració composta]]. ExisteixenHi ha dos tipus d'oracions compostes: les [[Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d'Esplai|coordinades]] i les [[Subordinació|subordinades]]. En el primer cas, elsles dosdues verbsoracions (i,són peroracions tant,principals elsi seusestan complementsal imateix subjecte)nivell, essuperior, trobende en igualtat dl'importància pel que fa al valorestructura semànticsintàctica. AixíSón doncs, es tracta d'oracions que podrien executarconstruir-se autònomament sense(Jo que els seus respectius signifacts es veiessin alterats (v''Vaigaig anar a comprar i la Maria va anar a classe''). Aquestes oracions independents es veuenestan unides per un [[Coordinació|nexe]] que seràés el que expressiexpressa la relació entre ambdues (en l'exemple, el nexesnexe és ''i'', lai qualper cosatant enstenim diu que es tracta d'una relació deoració copulaciócopulativa).
En el segon cas, la [[subordinació]], un dels predicats (i potser, també, del seu subjecte) té una relació de dependència pelen querelació fa aamb l'oració principal. Així doncs, lL'oració subordinada no comptaté, ambdoncs, autonomia, ja que elforma seu valor semàntic depen directament delpart de l'oració principal i, per tant, del seu verb (''Vaig veure la noia que t'agradava''). ValL'estructura ad'una dir, però, que l'oració subordinada potés durla els seus propis complements annexionats, sensemateixa que aquestsla últimsd'una depenguin en cap moment de l'oració principal (''Vaig veure la noia que t'agradava el curs passat''). ElUn nexedels subordinantnexes persubordinants excel·lènciamés ésfreqüents ''que'', la qual cosa provoca que en gran part de les oracions subordinades s'empri el mode subjunctiu.
===Pronoms febles===
ElLa catalàriquesa esdel caracteritzasistema per l'ús delsde [[pronoms febles]] és una de les característiques sintàctiques més singulars del català. AquestsAquesta últimsriquesa permetens'ha reconstruirrelacionat lessovint frases:amb canviantla possibilitat que té de modificar l'ordre no marcat de certsl'oració elements(descrit més amunt) per mitjà de tematitzacions, treient-neque unpermeten altresdistribuir iels emfatitzan-neelements unsmés altres,o almenys serveiinformatius ded'acord amb les inquietudsmotivacions [[Pragmàtica|pragmàtiques]] del parlant.<ref>Ferrater, Gabriel. Sobre el llenguatge. Barcelona: Quaderns Crema, 1981. ISBN 84-85704-13-4.</ref><!-- Final de la taula-->
==Referències ==
| 