Octava (música): diferència entre les revisions

El nom d''''octava''' obeeix sempre al fet que l'escala occidental recorre aquesta distància després de set passos desiguals de [[to (acústica)|to]] i [[semitò]]. Com que els intervals es quantifiquen per una xifra que expressa el nombre de notes compreses, incloses las notes dels extrems, aquest interval es denomina octava, ja que l'integren vuit notes.

És important recalcar que l'interval musical d'octava no sempre té una relació de freqüències de 2:1 com la octava "teòrica". En l'afinació del piano, per exemple, les octaves que s'allunyen de la zona central del teclat són una mica més àmplies per compensar la manca de linealitat de l'oïda humà respecte de la percepció d'intervals musicals, en regions molt agudes o molt greus de la tessitura d'aquests instruments, i per compensar també la inharmonicitat del timbre del piano, en què les cordes són molt gruixudes en relació amb la seva longitud i per tant els parcials del seu so no guarden una relació harmònica perfecta. La conseqüència de tot això és que les notes agudes del piano es perceben una mica més baixes del que s'esperava si s'afinen com octaves perfectes a partir de la referència central. El mateix pot dir-se (en sentit oposat) de les notes més greus, que han d'afinar una mica més baixes per aconseguir octaves "musicalment correctes". L'afinador de pianos ha d'utilitzar octaves lleugerament ampliades cap a la dreta del teclat i més ampliades encara cap ala l'esquerra, en un piano de cua. En el piano vertical, les octaves s'han d'ampliar encara més, ja que les cordes són més curtes en proporció i el seu so és més inharmònic.