Servitud: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: 5 * D´Ors, Álvaro > 5 * D'Ors, Álvaro |
m Corregit: acte de [[alienació > acte d'[[alienació |
||
Línia 25:
La manera més freqüent de constituir una servitud era la 'in iure cessio' en una 'vindicatio servitutis' que iniciava el propietari del futur predi dominant contra el del futur predi servent; també era habitual que fos constituïda mitjançant un [[Llegat (Dret romà)|llegat vindicatori]] o adjudicació judicial. Respecte a les antigues servituds de pas i conducció d'aigua sobre fundos itálicos, es pot esmentar que aquestes podien adquirir-se per 'mancipatio', ja que tenien la consideració de cap de bestiar mancipi igual com els funds entre els quals s'establien. Les servituds van poder ser usucapits fins que va aparèixer la denominada llei 'Scribonia' (emesa en el [[segle I aC]], va suprimir la possibilitat d'usucapir servituds amb la finalitat d'evitar que es consolidessin per [[negligència]] o absència dels propietaris). Tanmateix, la [[usucapió]] es va mantenir en aquells casos de recuperació d'una servitud extingit per desús. Mentrestant, en els funds provincials, les servituds, amb freqüència, es constituïen a través de [[conveni]]s escrits ('pactiones et stipulationes'').<ref>D'Ors, pàg. 272 - 273.</ref><ref>García Garrido, pàg. 221.</ref><ref>Betancourt, pàg. 351 - 352.</ref>
[[Fitxer:Meister von San Vitale in Ravenna 004.jpg|thumb|170px|<center>Mosaic de Justinià I en l'Església de San Vital a Rávena ]]
La constitució de servituds podia produir-se d'una manera directa o indirecta. És a dir, també era permissible la constitució de les mateixes per mitjà de la reserva de les mateixes en un acte
== Extinció ==
| |||