Kadima: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: centre-dreta > centredreta |
m Corregit: centre-esquerra > centreesquerra |
||
Línia 30:
El 2005, la portada a terme del pla de retirada unilateral israeliana va treure a la llum les discrepàncies internes en el si del Likkud i en la societat israeliana en general. Netanyahu va accelerar la fractura del partit al presentar-se com el líder de la facció més conservadora, que es negava a l'evacuació. Al mateix ritme que la popularitat de Sharon creixia entre la ciutadania israeliana, anava minvant dins del seu propi partit.
Sharon es va beneficiar políticament de l'inici de la Intifada d'Al-Aqsa, el setembre de 2000, en resposta al fracàs de les negociacions amb els palestins per arribar a una "situació final" a la cimera de Camp David de 2000. Mentre [[Ehud Barak]] continuava fent concessions als palestins a la conferència de Taba el gener de 2001, les onades d'atemptats suïcides van crear una sensació general d'inseguretat, i una forta desconfiança en la bona fe dels palestins. El descontentament general amb les polítiques de
Sharon va ser nomenat primer ministre al març de 2001, havent vençut els laboristes de Barak per un ampli marge. Sharon va ser reelegit de manera aclaparadora en 2003, batent al laborista i pacifista Amram Mitsnà.
| |||