Luis de Góngora y Argote: diferència entre les revisions

Les ''Soledades'' havia de ser un poema en [[silva|silves]], dividit en quatre parts, corresponents cada una al·legòricament a una edat de la vida humana i a una estació de l'any, i serien havien de ser anomenades com ''Soledad de los campos'', ''Soledad de las riberas'', ''Soledad de las selvas'' i ''Soledad del yermo''. Però Góngora només va compondre la dedicatòria al Duc de Béjar i les dues primeres, i va deixar inconclusa la segona, els últims 43 versos de la qual van ser afegits bastant temps després. L'estrofa no era nova, però sí que era la primera vegada que s'aplicava a un poema tan extens. La seua forma, de caràcter aestròfic, era la que donava més llibertat al poeta, que d'aquesta manera s'acostava cada vegada més al vers lliure i feia progressar la llengua poètica fins a extrems que només aconseguirien els poetes del [[Parnassianisme]] i el [[Simbolisme]] francès en el segle XIX.

 

 

Les ''Soledades'' van causar un gran escàndol pel seu atreviment estètic i la seua foscor hiperculta; les van atacar [[Francisco de Quevedo]], [[Lope de Vega]], el [[Comte de Salinas]] i [[Juan de Jáuregui]] (qui va compondre un ponderat ''Antídot contra les "Soledades"'' i un ''Exemplar poètic'' contra elles, però no obstant va acabar professant la mateixa o molt semblant doctrina), entre d'altres; però també va comptar amb grans defensors i seguidors, com Francisco Fernández de Còrdova (Abad de Rute), el [[Comte de Villamediana]], [[Gabriel Bocángel]] i, més enllà de l'Atlàntic, [[Juan de Espinosa Medrano]] i sor [[Juana Inés de la Cruz]]. Amb les ''Soledades'', la lírica castellana es va enriquir amb nous vocables i nous i poderosos instruments expressius, deixant la sintaxi més oberta i lliure que fins llavors. Els poemes de Góngora van merèixer els honors de ser comentats poc després de la seua mort com a clàssics contemporanis, com ho havien estat temps arrere els de [[Juan de Mena]] i [[Garcilaso de la Vega]] en el segle XVI. Els comentaristes més importants van ser [[José García de Salcedo Coronel]], autor d'una edició comentada en tres volums (1629-1648), [[José Pellicer de Ossau]], qui va compondre unes ''Lliçons solemnes a les obres del senyor Luis de Góngora y Argote'' (1630) o [[Cristóbal de Salazar Mardones]], autor d'una ''Il·lustració i defensa de la "Fábula de Piramo y Tisbe"'' (Madrid, 1636). En els segles XVIII i XIX, això no obstant, es va reaccionar contra aquest barroquisme extrem, en un primer moment utilitzant l'estil per a temes baixos i burlescos, com va fer [[Agustín de Salazar]], i poc després, en el segle XVIII, relegant la segona fase de la lírica gongorina i els seus poemes majors a l'oblit. No obstant això, per obra de la [[Generació del 27]] i en especial pel seu estudiós [[Dámaso Alonso]], el poeta cordovès va passar a constituir-se en un model admirat també pels seus complexos poemes majors. Fins a tal punt va arribar l'admiració que fins i tot es va intentar la continuació del poema, amb fortuna en el cas de [[Rafael Alberti]] (''Soledad tercera'')