Sacre Imperi Romanogermànic: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: comunment > comunament
Retiro informació sense referències
Línia 123:
 
La denominació del '''Sacre Imperi''' va variar enormement al llarg dels segles. L'any [[1034]] s'utilitzava la fórmula '''Imperi Romà''' per referir-se a les terres sota domini de [[Conrad II, emperador romanogermànic|Conrad II]] i no va ser fins al [[1157]], durant el regnat de [[Frederic I Barba-roja]], que es va començar a utilitzar el terme ''Sacre Imperi''. D'altra banda, l'ús del terme ''Emperador Romà'' feia referència als governadors de les terres europees del nord i va començar a usar-se amb [[Otó II, emperador romanogermànic|Otó II]] entre 973 i 983. Els emperadors anteriors, des de [[Carlemany]] (mort el [[814]]) fins a [[Otó I, emperador romanogermànic|Otó I el Gran]] (emperador entre 962 i 973), havien utilitzat simplement el títol d'Imperator Augustus' ("Emperador August"), encara que històricament se'ls coneix també com a [[emperadors d'Occident]]. El terme Sacre Imperi Romà comença a ser utilitzat a partir de 1254; i el terme ''Sacre Imperi Romanogermànic'' data del [[1512]], després de moltes variacions en els últims anys del [[segle XV]].
 
Es diu que la història moderna d'Alemanya està determinada per tres factors principalment: el ''[[Reich]]'', la [[Reforma Protestant|Reforma]], i, en la seva etapa final, la bicefàlia entre [[Àustria]] i [[Prússia]].{{Citació necessària|data=desembre de 2013}} Molts han estat els intents d'explicar per què el ''Reich'' mai no va arribar a aconseguir un poder fortament centralitzat sobre els seus territoris, en contraposició amb la veïna França. Entre les raons donades s'inclouen:
 
El ''Reich'' va ser des dels seus inicis un ens molt federal: de nou en contraposició amb França, que havia estat, majoritàriament, part de l'imperi romà, en les parts orientals del regne franc, les tribus germàniques eren molt més independents i renuents a cedir poder a una autoritat central. Tots els intents de convertir el càrrec de rei en hereditari van fracassar, mantenint-se el de monarca com un càrrec electiu. Després d'això, cada candidat a la corona havia de realitzar una sèrie de promeses als electors, les crides ''Wahlkapitulationen'' (capitulacions electives), garantint als diferents territoris més i més poder al llarg dels segles.