Teixit vegetal: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 81.35.99.180 (discussió) a l'última versió de Anskar
Línia 1:
[[Fitxer:Celery cross section.jpg|thumb|right|240px|Tall transversal d'una [[tija]].]]
Un '''teixit vegetal''' o '''teixit vascular''' (en el cas dels [[cormòfit]]s) és un conjunt de [[cèl·lules]] vegetals similars íntimament unides, de característiques semblants, agrupades en masses importants i/o que realitzen funcions anàlogues, d'origen comú i formades per divisions cel·lulars segons les tres direccions de l'espai. Com més elevada és l'organització d'un vegetal, més gran és el nombre de classes de teixits que l'integren. De fet, la presència de teixits diferenciats en els metàfits és el que els diferencia de les algues (els briòfits tenen un teixit epitelial diferenciat mentre que cap alga en disposa). Entre les plantes, les que posseeixen més diversitat de teixits són les [[planta vascular|plantes vasculars]] o cormòfits (les que disposen de teixits conductors) i, en especial, les plantes superiors o espermatòfits. La formació de noves estructures (teixits i sistemes de teixits) en els vegetals és conseqüència de l'evolució per fer front a tres necessitats bàsiques: a) limitació de pèrdua hídrica, b) absorció, conducció i eliminació d'aigua i nutrients, i c) donar solidesa al vegetal. Hi ha dos grans grups de teixits vegetals: els meristemàtics o embrionals, de cèl·lules no diferenciades i amb capacitat de dividir-se, i els teixits adults o permanents, de cèl·lules diferenciades.
 
La ciència que estudia els teixits vegetals és la [[histologia vegetal]] i clàssicament reconeix sis grans sistemes de teixits agrupats en dos grans blocs:
Línia 16:
 
==Sistema meristemàtic==
[[Fitxer:Root-tip-tag.png|thumb|170px|right|Imatge x10 d'una rel amb meristemes 1) caliptre; 2) centre quiescent; 3) epidermis; 4) còfia; 5) cilindre vascular]]
Després de la formació de l'embrió, el desenvolupament de noves cèl·lules, teixits i òrgans queda gairebé restringit a zones localitzades de teixits embrionaris permanents, anomenades '''meristemes'''. En les plantes, les cèl·lules meristemàtiques són homòlogues funcionals de les [[cèl·lula mare|cèl·lules mare]] que donen lloc a tots els teixits en animals.
 
Linha 31 ⟶ 32:
Altres estructures freqüents a l'epidermis són els '''pèls''' o '''tricomes''' que poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. A més, els tricomes poden tenir al capdamunt una o diverses cèl·lules secretores i parlem aleshores de '''tricomes glandulars'''. A les parts joves de la rel, trobem una epidermis una mica especial, el [[rizoderma]]. Aquest no té cutícula ni estomes i té les parets externes molt primes i proveïdes de '''pèls radicals absorbents'''.
 
=== Periderma ===
elDel conjunt de teixits secundaris que substitueixen l'epidermis a la tija i en l'arrel se n'anomena periderma. Així, les tiges i les arrels velles sovint les trobem recobertes per una capa pluriestratificada de [[súber]] o fel·loma. Aquesta és formada per cèl·lules mortes que no deixen espais intercel·lulars i substitueix l'epidermis en tiges i rels amb creixement secundari. Les cèl·lules són petites, tabulars, amb les parets cel·lulars impregnades de '''suberina''', i disposades radialment i compactament. El súber és molt impermeable a l'aigua i als gasos i, per tant, constitueix un bon aïllant tèrmic i evita la penetració dels fongs i dels paràsits animals. A més, com que les cèl·lules són impermeables, totes les cèl·lules situades fora del súber estan destinades a morir. Aquestes cèl·lules mortes que cauen constitueixen el '''ritidoma''' de les plantes llenyoses, o més simplement l'escorça dels arbres. El periderma es forma per acció d'un meristema secundari, el [[fel·logen]] o càmbium suberogen, que produeix cap enfora súber i cap endins cèl·lules de parènquima cortical.<ref>"Súber" a [http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0143899 ''Enciclopèdia catalana''] (accés el 12-09-2008)</ref>
D
[[Fitxer:Root-tip-tag.png|thumb|170px|right|Imatge x10 d'una rel amb meristemes 1) caliptre; 2) centre quiescent; 3) epidermis; 4) còfia; 5) cilindre vascular]]
el conjunt de teixits secundaris que substitueixen l'epidermis a la tija i en l'arrel se n'anomena periderma. Així, les tiges i les arrels velles sovint les trobem recobertes per una capa pluriestratificada de [[súber]] o fel·loma. Aquesta és formada per cèl·lules mortes que no deixen espais intercel·lulars i substitueix l'epidermis en tiges i rels amb creixement secundari. Les cèl·lules són petites, tabulars, amb les parets cel·lulars impregnades de '''suberina''', i disposades radialment i compactament. El súber és molt impermeable a l'aigua i als gasos i, per tant, constitueix un bon aïllant tèrmic i evita la penetració dels fongs i dels paràsits animals. A més, com que les cèl·lules són impermeables, totes les cèl·lules situades fora del súber estan destinades a morir. Aquestes cèl·lules mortes que cauen constitueixen el '''ritidoma''' de les plantes llenyoses, o més simplement l'escorça dels arbres. El periderma es forma per acció d'un meristema secundari, el [[fel·logen]] o càmbium suberogen, que produeix cap enfora súber i cap endins cèl·lules de parènquima cortical.<ref>"Súber" a [http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0143899 ''Enciclopèdia catalana''] (accés el 12-09-2008)</ref>
 
=== Endoderma:) ===
S'anomena endoderma a la capa d'un sol estrat de cèl·lules situada per damunt del pericicle i per sota del parènquima cortical amb la funció d'aïllar masses de teixits interns. És característica de les arrels, bé que també es presenta a les tiges. Així, a les arrels és avantatjós per al vegetal separar la part del cilindre central de l'escorça: això ho fa l'endoderma, que generalment és format per una sola capa de cèl·lules prismàtiques vives que, a mesura que van envellint, presenten uns engruiximents de [[suberina]] en forma d'una banda molt característica anomenada '''banda de Caspary''' que regula el pas de substàncies. Al mateix nivell d'aquestes bandes, les membranes apareixen totalment soldades i el citoplasma s'hi manté estretament unit de manera que obliga l'aigua absorbida a travessar el protoplast d'aquestes cèl·lules abans d'accedir als vasos conductors.
 
Linha 60 ⟶ 59:
=== Xilema ===
[[Fitxer:Stem-histology-cross-section-tag.svg|thumb|right|240px|Tall transversal d'una tija: 1) mèdul·la; 2) protoxilema; 3) xilema; 4) floema; 5) esclerènquima; 6)escorça; 7) epidermis ]]
El xilema componees decompon :::::::de:
* '''Cèl·lules conductores''' de saba. Els vasos estan constituïts per fileres de cèl·lules mortes més o menys allargades i amb les parets lignificades. Trobem les '''tràquees''' (o vasos llenyosos) i les '''traqueides'''. Les traqueides són elements tancats amb les parets molt obliqües i puntejades. Les tràquees són elements oberts, formats per atròfia més o menys completa dels envans transversals (hi ha fusió cel·lular). Les parets dels elements conductors del xilema generalment són reforçades per engruiximents lignificats en forma d'anells, hèlixs, etc., i aleshores es parla de tràquees anulars, helicoïdals, etc. Les traqueides no es transformen mai en vasos llenyosos.
* '''Fibres''' llenyoses, constituïdes per cèl·lules mortes.
Linha 78 ⟶ 77:
 
El floema té un paper conductor; permet la conducció vertical de la saba elaborada que és una solució rica en matèria orgànica. Té també un paper de reserva amb els parènquimes i un paper de sosteniment al costat de les fibres liberianes.
[[Fitxer:Racine primaire de Phaseolus.jpg|thumb|right|240px|Rel primària d'una mongetera amb la disposició radial dels feixos conductors]]
 
Es pot distingir el floema primari format per diferenciació de les cèl·lules del procàmbium, del floema secundari, amb cèl·lules alineades, que s'ha format per diferenciació de les cèl·lules del càmbium.
 
Linha 87 ⟶ 86:
:* ''bicol·laterals'': floema-xilema-floema.
 
==Sistema de...? secreció==
A les plantes hi ha diverses cèl·lules i teixits el metabolisme dels quals és orientat a la producció i separació de diversos metabòlits que —a diferència de les substàncies de reserva— són expel·lits fora del circuit metabòlic. Des del punt de vista morfològic, cal diferenciar entre:
 
=== Cèl·lules secrsecretores o idioblasts===
[[Fitxer:Racine primaire de Phaseolus.jpg|thumb|right|240px|Rel primària d'una mongetera amb la disposició radial dels feixos conductors]]
 
=== etores o idioblasts ===
Són cèl·lules més o menys diferenciades del [[parènquima]] fonamental, on es troben disperses. Poden secretar diverses substàncies com ara olis, [[enzim]]s, [[mucílag]]s i [[sals minerals]] (sobretot de [[calci]]) que es poden trobar en forma de cristalls. Són freqüents els idioblasts cristal·lífers d'[[oxalat de calci]], que poden ser prismàtics, configurar masses esfèriques (anomenades [[Drusa (botànica)|druses]]), o agrupar-se en feixos d'agulles ([[rafidi|rafidis]]). Hi ha un tipus especial d'idioblast cristal·lífer ([[cistòlit]]) que inclou excrescències de [[carbonat càlcic]].
 
Linha 99 ⟶ 95:
Són estructures unicel·lulars o pluricel·lulars que aboquen a l'exterior els productes de secreció. Els tricomes glandulars són formacions exclusivament epidèrmiques. Poden eliminar substàncies molt variades com ara olis, resines, mucílags, [[nèctar]], agents urticants, etc.
 
=== Espais...?? secretors ===
Són cavitats (anomenades també bosses) o canals (anomenats també conductes o tubs) secretors que poden ser fomats per esquizogènesi o per lisigènesi.