Originari del [[dret romà]], la «''potestas''» era la manifestació socialment reconeguda del «poder», en tal manera que aquell qui detentavaostentava la ''potestas'' tenia la capacitat legal per fer complir les seves decisions. Després de la caiguda de l'Imperi Romà la teoria política romana va romandre en les societats altmedievals i l'emperador d'Occident s'atribuí la ''Potestas'' com a manifestació del seu poder. La fractura de l'[[Imperi Carolingi]] en regnes, ducats i comtats va propiciar que els oficials carolingis s'utoproclamessin reis, ducs o comtes sense rendir obediència a l'emperador, apoderant-se de manera efectiva de la ''Potestas'', la capacitat efectiva per exercir el poder. La crisi ocasionada per la revolució feudal debilità la ''Potestas'' dels reis com a garants de l'ordre públic, i aquests es veieren obligats a fonamentar el seu poder en les ''[[convenientiae]]'' amb els magnats feudals, al marge de les lleis. Durant l'[[edat moderna]] es restablí el [[dret públic]] i les institucions de la terra començaren a exercir la ''potestas'' mitjançant pactes amb els monarques. Actualment en l'[[edat contemporània]] la ''potestas'' l'exerceixen els Ens de [[dret públic]] (l'[[administració pública]], el [[ministeri públic]], etc.), per bé que també s'utilitza en el [[dret privat]]. La conceptualització de la ''Potestas'' presenta tres facetes:
* La ''Potestas'' és un «poder» perquè qui l'ostenta pot fer ús de la força per exercir-la.
