Obre el menú principal

Canvis

m
Correcció tipogràfica: espais sobrants
Simultàniament a la fundació de Panamà, Pedrarias envia al seu lloctinent [[Diego de Albítez]] a repoblar Nombre de Dios en l'oceà Atlàntic, lloc que havia estat descobert per [[Cristòfor Colom]] i ocupat amb algunes barraques de palla per Nicuesa en [[1510]]. Entre ambdós ports, es va establir el Camí Reial, una ruta en terra ferma que travessava l'Istme de Panamà per al transport de mercaderies i metalls preciosos entre ambdós oceans.
 
[[Gaspar de Espinosa]] en companyia del pilot Juan de Castañeda parteixen el juliol de 1519 amb una expedició que visitaria les terres dels cacics Paris, Escòria i Chagres, i fan un reconeixement de la costa septentrional del Mar del Sud , a bord dels vaixells de Balboa, el San Cristóbal i el Santa Maria de Buena Esperanza. A [[Punta Burica]] desembarca disposat a emprendre el seu viatge de retorn a Panamà per terra, mentre Juan de Castañeda continuava la navegació cap al nord fins a arribar al golf de Nicoya a [[Costa Rica]]. En el seu camí de retorn Espinosa va anar capturant indígenes amb la finalitat de dur-los a Panamà per ser repartits en [[Comanadoria|comandories]]. En [[1520]], [[Gaspar de Espinosa]] estableix el seient de [[Natá]], en territoris fèrtils convertint ràpidament en un centre agrícola i de frontera amb Veragua. Pedrarias declara la fundació de Natá el [[20 de maig]] de [[1522]], la qual va ser atacada pels indígenes dirigits pel poderós cacic [[Urracà]], el qual va agrupar entorn seu als pobles de les regions de Chiriquí i Veraguas, am la qual cosa va crear una oposició a l'avanç espanyol a l'àrea per gairebé una dècada. En [[1531]] mor el gran cap indi Urracà.
 
Pedrarias, interessat a trobar un estret marí que comuniqués ambdós mars, es va dedicar a organitzar un seguit d'expedicions com la de [[Gil González Dávila]] i [[Andrés Niño]] que van navegar i van desembarcar en l'actual [[Costa Rica]] i després a [[Nicaragua]]. Gràcies als indígenes González Dávila va conèixer l'existència de dos grans llacs, [[Nicaragua]] i [[Managua]], i va pensar erròniament que es tractava d'un estret entre els mars.
La introducció des esclaus provinents de [[Senegal]] i l'ex-[[regne del Congo]], va provocar aixecaments i atacs al Camí de Cruz, per part dels [[Cimarron]] com Felipillo i Bayano. La convivència entre blancs criolls, indis i negres va portar una barreja de races en l'istme.
 
Durant els segles XVI i XVII, Panamà va ser blanc de constants atacs per part de [[corsari]]s, [[filibuster]]s i [[bucaner]]s, com [[Francis Drake]] i [[Henry Morgan]] , així com alguns intents escocesos de colonitzar el Darién, en territoris denominats per ells com a [[Projecte Darién|Nova Caledònia]].
 
Per [[1746]] les [[Armada del Mar del Sud|flotes del Mar del Sud]] utilitzaven la ruta del [[Cap d'Hornos]], que encara que era més llarga en distància, resultava ser més segura. En [[1753]] es va permetre als vaixells de registre utilitzar el port de [[Buenos Aires]] i amb les reformes de [[Carles III d'Espanya]] el [[1764]] es comença a obrir al comerç els ports d'Espanya i les Índies, la qual cosa va significar per a l'Istme la prostració econòmica. Els camps adquireixen importància econòmica i s'afebleix la vida urbana.
La ''Compagnie Universelle du Canal de Panamà'' va ser intervinguda i liquidada el 15 de setembre de [[1889]]. Com a causes probables per explicar el fracàs s'indiquen una mala administració, corrupció, alta mortalitat per malalties tropicals i la no acceptació per part del Comte de Lesseps de no canviar el projecte de canal a nivell per un de rescloses, com a alternativa i recomanació d'enginyeria per poder concloure l'obra. Com a esforços desesperats per salvar els diners de la companyia, s'autoritza a vendre actius i drets en l'istme als Estats Units, per part de Bunau-Vareta. L'aventura francesa a l'istme va durar deu anys a un cost aproximat de 1.400 milions de francs i una pèrdua de vides humanes propera als 20.000 morts.
 
Entre [[1899]] i [[1902]] es desencadena la [[Guerra dels Mil Dies]] entre liberals i conservadors, un fet que converteix l'istme en un sagnant [[camp de batalla]] on mor gran part de la joventut panamenya , com ho reflecteixen les batalles del pont de Calidonia al juliol de [[1900]] i la Aguadulce al febrer de [[1901]]. El 22 novembre del 1902, conservadors i liberals van signar en el vaixell de guerra nord-americà "Wisconsin", el pacte anomenat la Pau del Wisconsin, on es dóna per acabat el conflicte. Al novembre de 1902 és capturat [[Victoriano Lorenzo]], amb l'argument que no compartia l'acord de pau i que prendria de nou les armes. El govern colombià, temorós que el guerriller panameny fos posat en llibertat, decideix condemnar-lo a mort presentant-lo com un delinqüent comú. El 15 de maig de [[1903]] el cabdill liberal és executat a la Ciutat de Panamà. El seu cadàver mai va ser lliurat als seus familiars i amics.
 
Al gener de [[1903]] es signa el [[Tractat Herrán-Hi]] entre Estats Units i Colòmbia per finalitzar la construcció del canal per territori panameny, el qual després no va ser ratificat pel senat colombià el 12 d'agost, amb l'argument que la clàusula que concedia sobirania a EUA sobre el canal i una franja a banda i banda, era inacceptable.
Durant la invasió, en un lloc no revelat, van prestar jurament [[Guillermo Endara]], Ricardo Arias i Guillermo Ford com a president, vicepresident primer i vicepresident segon de la República, respectivament. Endara hauria estat el guanyador de les eleccions anteriors del 7 de maig de 1989, abolides pel règim militar de Manuel Antonio Noriega<ref>http://www.epasa.com/monitor/121999/monitor2.html</ref>mercès a les quals, l'1 de setembre de 1989, pren possessió com a president de la República, Francisco Rodríguez Poveda, membre del Partit Revolucionari Democràtic.
 
El 27 de desembre de 1989, un nou escrutini pel Tribunal Electoral de les actes corresponents al 83,1% de les meses electorals va atribuir a Endara el 62,5% dels sufragis enfront del 24,9% de Carlos Alberto Duc Jaén, sustentat per la progovernamental Coalición de la Liberación Nacional (COLINA), integrada pel Partit Revolucionari Democràtic, el Partit Liberal, el Partit Laboral Nacional, i altres. Després d'aquesta certificació, el dirigent arnulfista va ser proclamat president i la seva presa de possessió va ser validada amb caràcter retroactiu.<ref>http://www.alonsoroy.com/pn/pn32.html</ref> L'advocat es va inscriure com el postulant de l'Aliança Democràtica d'Oposició civilista (ADOC), que reunia tres formacions del centredreta i el nacionalisme moderat i antimilitar: el Partit Liberal Autèntic (PLA), de Arnulfo Escalona Rios, el PDC, de Ricardo Arias Calderón i el MOLIRENA , de Guillermo Ford Boyd, els dissidents legitimistes del PPA i el petit Partit d'Acció Popular (PAPA) van fer pinya també amb Endara. L'ADOC havia obtingut 51 dels 67 escons de l'Assemblea, 27 d'aquests, del Partit Demòcrata Cristià.<ref>http://wapedia.mobi/es/Partido_Popular_(Panam%C3%A1)</ref><ref name="cidob"/>
 
El 10 de febrer de [[1990]], el govern del President Endara va emetre un decret executiu en què reorganitzava la força policial.<ref>http://www.voyagesphotosmanu.com/instituciones_politicas_panama.html</ref>D'acord amb el decret executiu, les Forces de Defensa de Panamà quedaven abolides amb efecte retroactiu al 22 de desembre de [[1989]] i en el seu lloc es creaven una [[Policia Nacional de Panamà|Policia Nacional]] (PN), un Servei Marítim Nacional (SMN), un Servei Aeri Nacional (SAN) i un Servei de Protecció Institucional (SPI).<ref>http://www.cidob.org/es/documentacio/biografias_lideres_politicos/america_central_y_caribe/panama/guillermo_endara_galimany</ref> Posteriorment, el [[15 de novembre]] de [[1992]]<ref>http://www.elpais.com/articulo/internacional/PANAMa/panamenos/decidiran/referendum/abolicion/Ejercito/elpepiint/19920701elpepiint_16/Tes/</ref>se celebrà un [[referèndum]] de reformes constitucionals entre les quals figurava l'abolició de l'Exèrcit, el qual va ser rebutjat per gairebé el 60% dels vots.<ref>http://www.elpais.com/articulo/internacional/PANAMa/Rotundo/rechazo/Panama/reformas/constitucionales/Guillermo/Endara/elpepiint/19921116elpepiint_3/Tes/</ref> Poc després l'antiga 'assemblea legislativa' aprovà l'abolició de l'exèrcit,<ref>http://www.eltiempo.com/archivo/documento/MAM-147970</ref>que porta a la nació per primera vegada des de 1968 a un procés electoral transparent en [[1994]], on guanya el candidat d'oposició [[Ernesto Pérez Balladares]], que per mitjà d'una combinació d'aliances a dins del PRD aconsegueix reprendre el poder polític perdut en [[1989]], i guanya amb només el 33% dels vots a causa de la inexistència d'una segona volta electoral al país i al fet que hi havia [[Eleccions generals a Panamà de 1994|7 candidats]] per a la presidència.
1.113.725

modificacions