L'autor, a la primera [[estrofa]], descriu un arbre tot admirant-lo, i en fa una descripció, del qual tracta el [[poema]]; a la segona, ens diu que l'arbre no pot veure qui està enamorat d'ell, i que [[Déu]] l'ha posat en el lloc més alt on té i troba tota l'aigua que necessita. També es fa una descripció, però en aquest cas no del pi, sinó del lloc on es troba situat; a la tercera estrofa ens diu que durant el transcurs del dia passen diferents ocells volant a prop seu, també trobem la sortida del sol, etc. que fa moure les seves fulles situades a les branques. A la quarta ens explica que té molts anys de [[vida]], i per sobreviure només necessita allò que li ofereix la mare [[naturalesa]]. En la cinquena i sisena, el poeta dóna atributs divins (de perfecció) a l'arbre. Posa a l'[[arbre]] com a ésser dominant del [[Paisatge (geografia)|paisatge]], on esmenta que les muntanyes on es troba situat, estan plenes d'arbres.
A les dues últimes estrofes, l'autor declara la seva admiració i a la vegada enveja que sent envers l'arbre.
Miquel Costa i Llobera ens expressa la perfecció que té aquest arbre, i que només necessita allò que té, el descriu com un heroi, un vividor que ho observa tot, des dels ocells que passen pel seu voltant, fins a la llum de l'alba.
