Revisió del 20:04, 8 maig 2014 modifica Rgarcia94 (discussió \| contribucions) 26 edits Cap resum de modificació ← Edició anterior		Revisió del 20:26, 8 maig 2014 modifica desfés Rgarcia94 (discussió \| contribucions) 26 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 6: Les pedres dures van ser molt utilitzades en joieria, en el treball decoratiu, així com en arquitectura, independentment del seu grau de duresa. Des del [[Renaixement]] van ser àmpliament utilitzades en la fabricació de [[mosaics]], amb la funció d’ornamentar les superfícies dels mobles de luxe. En l’actualitat, en la terminologia artística, el nom “pedres dures” s’utilitza com a nom genèric per a descriure una gran varietat de pedres compactes, opaques, de colors brillants i susceptibles a un bona polimentació.<ref>KROUSTALLIS, S.K., ''Diccionario de materias y técnicas (Vol. I. Materias). Tesauro para la descripción y catalogación de bienes culturales''. Madrid, Ministerio de Cultura. 2008.</ref> ==Història== Línia 34: A finals del segle XVII, un nou director [[Giovanni Battista Foggini]], realitza nous dissenys decoratius sobre les plaques de pedres dures, incorpora fulles carnoses, [[animals]] com [[ocells]] o [[dofins]], elements de [[coral]], mantenint el fons fosc, el qual més endavant serà modificat per marbres més clars. Una de les obres més emblemàtiques del taller florentí fou el panteó de la Dinastia, coneguda com a ''Capella dels Prínceps'' en l’[[església]] de [[San Lorenzo]], iniciada el segle XVII. <ref>SIMAL, M. ''Tablero romano de piedras duras: 1565-1590''. Inv.CE27144 </ref> A [[Espanya]] també va arribar el treball de les pedres dures. Al segle XVIII [[Carles III]] a [[Madrid]] va crear una nova fàbrica de mosaics. L’any següent es va posar en marxa la nova manufactura junt amb la ''Fabrica de Porcellana'' del '''Buen Retiro'''. En 1767 arriben els primers materials des de Florència, 19 caixes plenes de pedres dures. A més entre 1770-72 realitzen diferents viatges a la recerca de pedres dures, per [[Granada]], [[Sevilla]], [[Catalunya]], [[Córdoba]] i [[Aragó]]. Línia 42: Són temes que suggereixen el coneixement d’artistes com Tiépolo i els paisatgistes de moda en Itàlia i en la cort Espanyola en l’últim terç del segle. La guerra d'Independència va acabar totalment amb el taller de pedres en Madrid. Durant l’ invasió Napoleònica de Madrid, en 1812 es va produir la destrucció, incendi i saqueig de les instal•lacions reals del ''Palau del Buen Retiro'' per part de tropes angleses. Malauradament en aquest incident també es van perdre els arxius del ''Real Laboratorio de Mosaico'' i dels coneixements tècnics necessaris per a reiniciar la [[manufactura]]. Posteriorment, l’excessiu cost de la mà d’obra i els elevats preus de les pedres de colors van fer impossible, fins a l’actualitat, el funcionament de tallers de marqueteria de pedres. <ref>AGUILÓ, M. P. ''Piedras duras. Origen y evolución histórica''. Madrid: Instituto de História C. S. I. C.</ref> ==Tècniques i usos== Línia 63: En el poliment final s’utilitzen abrasius més fins com el trípoli blanc (substància sílice natural), que s’aplica inclús en sec sobre una tela o un paper o sobre un filtre humit. És important que aquest procés es realitzi en un ambient lliure de pols, ja que inclús les partícules més fines poden provocar ratllades irreversibles. ===Talla de pedres dures=== Una altra tècnica indispensable per al treball de les '''pedres dures''' és la talla. Des de l’antiguitat les pedres dures es tallaven a mà utilitzant materials més durs que l’objecte que es treballava. Moltes vegades s’utilitzava el [[corindó]], que es talla només amb el [[diamant]]. Existeix una eina, que s’utilitza per a peces petites, que consisteix en uns bastons que en la punta tenen encastats diamants. Hi ha un [[mineral]], que no té cap bellesa ornamental però que és fonamental en el treball de les pedres dures, aquest és l’esmeril, de color negre, es coneix des de l’antiguitat, s’extreia de les mines de l’arxipèlag grec i en Àsia Menor. L’esmeril, l’aigua i les eines de ferro són les úniques coses que es necessiten per treballar les pedres dures. El pèl de ferro es banya en aigua per a què el pols d’esmeril s’adhereixi bé, convertint el pèl de ferro en una eina tallant. En exercir una pressió sobre el pèl, el pols d'esmeril gira, s’enfilen en la pedra i la desgasten. Contra més fi sigui el pèl millor serà el tall. ==Referències== <references/> <references/> <references/> <references/>

Pedra dura: diferència entre les revisions