Pregó pasqual: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
[[File:Poblet ciri pasqual 2004.jpg|thumb|right|Ciri pasqual al costat de l'ambó de l'església de Poblet]]
L’Exsultet o pregó pasqual és un text propi de la tradició litúrgica romana, que es canta durant la [[Vetlla Pasqual|Vigília Pasqual]], en la nit del [[dissabte sant]] al
==Data i autor==
Línia 10:
Es tracta d’un dels pocs textos poètics, no directament escripturístics, de la litúrgia romana. Consta de dues parts: un pròleg o invitatori, i una part més narrativa, que és també la més extensa, a l’estil dels prefacis de la pregària eucarística, però molt més desenvolupat, introduïda, com el prefaci, pel diàleg litúrgic entre el ministre i l’assemblea: «V. El Senyor sigui amb vosaltres. R. I amb el vostre esperit. V. Amunt els cors. R. Els elevem al Senyor. V. Donem gràcies al Senyor Déu nostre. R. Cal fer-ho i és de justícia».
La primera part invita a lloar [[Déu]] per la [[Pasqua de Resurrecció|resurrecció]] de [[Jesucrist]]: primer l’assemblea del cel (els àngels del cel i els ministres celestials de Déu), després la terra, i finalment l’Església amb el poble fidel aplegat en el temple per a la celebració anual de la Pasqua. Aquesta part acaba amb una pregària que fa el qui canta el pregó, normalment un [[diaca]], per demanar, juntament amb els fidels congregats, la llum i la força per a poder fer dignament l’elogi del ciri pasqual. L’alegria i la llum són els temes d’aquesta primera part. El text llatí utilitza els verbs «exsultet», «gaudeat» i «lætetur», per invitar a aquesta alegria: que exulti, que s’ompli de goig, que s’alegri l’espai celestial, la terra i l’Església. La llum és descrita amb termes fulgurants, que volen ressaltar l’esclat, la puresa i la bellesa de la nova llum que brolla per als creients de la resurrecció de Crist.
La segona part és una llarga evocació poètica de la gesta salvadora de Déu en la història del poble, és a dir, de la [[Pasqua jueva|Pasqua]] i l’[[Èxode]] d’Israel, contemplats des de la perspectiva del triomf de Crist ressuscitat. Aquesta evocació culmina amb l’agraïment per la resurrecció de Crist i les seves conseqüències teològiques: l’abolició del pecat i de la mort i, finalment, la superació de la línia que separa Déu i l’home, el cel i la terra. El cant s’entreté en la contemplació poètica del ciri pasqual, «elaborat amb la [[cera]] que l’[[Apis (gènere)|abella]] mare ha produït», que alimenta la llum que s’ha escampat per tota la nau de l’església —tots els presents porten una petita candela encesa a les mans—. Aquest ciri és un símbol del Crist ressuscitat. Un dels punts culminants de la volada teològica d’aquest cant és l’atrevida expressió: «Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!». La resurrecció de Crist capgira el lloc de la mort i de la culpa i en fa el lloc de la vida i de la llibertat. La nit és el centre d’atenció, en tant que les principals gestes salvadores de Déu, també la resurrecció de Jesús, han tingut lloc durant la nit; així, per exemple: «Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». Aquesta valoració del significat de la nit com a temps de la salvació recorda molt el ritual (Haggadà) de la Pasqua jueva, en què el petit de casa pregunta al seu pare pel significat d’aquesta nit de Pasqua.
| |||