Gran Depressió (1873-1896): diferència entre les revisions

Segons el NBER, durant aquells anys els Estats Units entrà en recessió 6 vegades. D'aquestes, la recessió del 1873 al 1879 és la més llarga de totes les recessions comptabilitzades per aquesta institutció.<ref>{{ref-web|url=http://www.nber.org/cycles/cyclesmain.html |títol=Dates cicle econòmic |consulta= 2 de maig de 2014 |editor=NBER|llengua=anglès}}</ref> Tanmateix, tot i que el NBER és la institució que determina oficialment quan els Estats Units està en recessió, la metodologia que es va usar per al període de 1790 a 1915 era menys fiable que la que s'ha fet servir posteriorment.{{sfn|Davis|2005|p=2-3}} Segons estudis recents basats en dades estadístiques, el nombre i la durada de les recessions fou molt menor. Segons la serie del PNB de Balke i Gordon, durant la Gran Depressió, Estats Units estiguétingué encreixement recessiónegatiu el 1873, el 1888, del 1893 al 1894 i el 1896. Segons estimacions recents, elEl PNB real dels Estats Units creixé de mitjana un 3,5% anual durant aquells anys. En els anys posteriors i fins la primera guerra mundial, de 1897 a 1913, la taxa de creixement fou lleugerament major, del 4,1% anual.<ref>Calculat a partir de la sèrie del PNB de Balke i Gordon (1989), p=333-335</ref>

Els sectors més afectats per la disminució dels preus foren els que es comercialitzaven a nivell internacional. És el cas del sector agrari, on la reducció en els costos de transport d'aquells anys permetia que la producció agrària americana es pogués comercialitzar a Europa, on els preus eren més elevats. L’entrada de cereals barats als mercats europeus en rebaixà molt el preu i perjudicà els agricultors.{{sfn|Hobsbawn|2012|p=43-44}} A més, la producció agrària havia augmentat molt en els anys 50 i 60, i en conseqüència hi havia una forta competència durant la Gran Depressió. Entre 1873 i 1896, el preu del blat als Estats Units disminuí un 36% i a Regne Unit un 45%. A Alemanya, disminuí un 37% entre 1879 i 1884, i un 49% entre 1891 i 1894 però incrementà un 63% entre 1887 i 1891. <ref>{{ref-web |url=http://www.nber.org/databases/macrohistory/contents/chapter04.html|títol= NBER Macrohistory. Variables m04001a, m04002 i m04003 |consulta=10 maig 2014 |obra= |editor=NBER |data= |any= |llengua= }}</ref>

Des del segle XVIII, Gran Bretanya tenia el patró or com a sistema monetari. Això volia dir que el Banc d’Anglaterra estava obligat a canviar la lliura esterlina per or i que el preu de l’or en lliures estava fix. Tanmateix, la majoria de països tenien un sistema bimetàl•lic, amb l’or i la plata com a patrons monetaris. Els descobriments de plata durant el decenni de 1870 feu que la relació entre aquests dos metalls fos més inestable i diversos països triaren l’or com a únic patró monetari: Alemanya el 1872, Escandinàvia el 1873, Holanda el 1875, Bélgica, França i Suïssa el 1878 i els Estats Units el 1879. Això implicava que la quantitat de diner en aquests països quedava restringida per la quantitat d’or de la que disposessin, ja que els bancs havien de poder garantir la convertibilitat de les seves monedes en or al preu fixat. Com que en aquesta època la producció d’or fou baixa, una possible explicació per a l’evolució dels preus era que l’escassetat d’or restringia la quantitat de diner en l’economia. Per aquest motiu, els moviments populistes que sorgiren als Estats Units durant la depressió expressaven una forta oposició al patró or i demanaven la reintroducció de la plata, molt més abundant, com a patró monetari. Als anys 90, hi hagué descobriments d'or a Sud Àfrica, Alaska, Canadà i Sibèria i l'oferta d'or començà a agmentar més ràpidament. El 1896 la tendència dels preus canvià, i el debat sobre el sistema monetari s'acabà.{{sfn|Frieden|2007|p=6-15}} {{sfn|Cameron|Neal|2007|p=337333-338}}