Ramón María del Valle-Inclán: diferència entre les revisions

Alguns dels últims llibres de Valle-Inclán porten el títol genèric d'''Esperpentos'', que segons el significat que l'autor vol donar-li, sembla més apropiat en les seves produccions ''Farsa i licencia de la reina castiza'' i ''Los cuernos de Don Friolera'', en què el vers i la prosa alternen al servei de la ironia. El protagonista de ''Luces de Bohèmia'', el poeta Max Estrella desenvolupa la teoria d''Esperpentos'' és l'estil tràgic de la vida espanyola només es pot donar en una estètica sistemàticament deformada. En efecte, la cita de Goya és particularment expressiva, doncs l'estil literari dels ''Esperpentos'' és l'estil tràgic, turmentat, conté tanta ferotgia realista i ensems tant esgarrifadora, i pel mateix tant espiritual, de les figures dels capricis de Goya. Com a judici del conjunt de la feina de l'eximi novel·lista gallec es pot llegir un paràgraf del no menys notable escriptor [[Ramón Pérez de Ayala]]:{{Cita|L'obra sencera de Valle-Inclán, diu, és plàstica, acolorida i estàtica, com si fos una obra pictòrica més que literària. Quan hom la llegeix oblida d'estar llegint, i li sembla estar veient amb els ulls. Encara en llurs obres dramàtiques, tant intenses, les escenes successives resten agrupades com en una decoració de frescs, i les figures sempre en actitud. Les seves més amagades inquietuds o estats d'ànim, les projecta vers el món exterior, materialitzant-les en una visió extàtica i eterna, com un paisatge somniat. La naturalesa de llur obra, dintre del dinamisme frenètic que en ocasions sembla tenir, és un misticisme de quietud, d'èxtasi passiu i gaudi unit. Llur òrgan estètic resta en els seus ulls. L'essència de la seva obra està en la llum, matriu de l'univers; i referint-se al seu estil}}

 

 

Algunes de les obres de Valle-Inclán pels anys 1920 foren traduí des a idiomes estrangers. El 1925 o foren al francès llurs ''Sonatas de primavera'' i ''Sonata de estio'', i per tal ocasió rebé l'entusiasta homenatge de la crítica. El crític de la revista ''Les Nouvelles littéraries'' va dir què ''El marques de Bradomin'' hagués encantat a [[Lord Byron]] i a [[Jules Barbey d'Aurevilly|Barbery d'Aurevilly]] pel seu exasperat romanticisme compost de bogeria eròtica, d'ironia melancòlica, de catolicisme magnífic i sensual, i afegia, després d'exaltar les dots de contista i poeta del novel·lista espanyol, que amb la ''Sonata de estio'', poema de passió exaltada pel sol dels Tròpics, ni hauria prou per la glòria d'un autor.