Abu Hammu II: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: va conseguir > va aconseguir |
m Corregit: des de on > des d'on |
||
Línia 11:
El [[1362]] va morir el seu pare que s'havia traslladat a [[Alger]]; les seves restes foren portades a Tlemcen. El 1364 es va revoltar amb el suport d'algunes tribus de l'est del país, el seu cosí Abu-Zayyan ibn Abi-Taixufín, però no va tenir èxit. Mentre el visir marínida Umar que tenia la tutela del sultà Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí (1361-1365), va ordenar el 1364 una expedició contra Tlemcen. Abu Hammu II va enviar contra els invasors una columna; els marínides l'esperaven al [[Muluya]], però en un moviment envolupant els va derrotar i els va forçar a retirar-se; no obstant no van tardar a reorganitzar-se i passar a l'atac, derrotant a Abu Hammu II, que fou assetjat llavors a Tlemcen, dirigint el setge el propi [[Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí]]; Abu Hammu va aconseguir separar dels marínides a les tribus que li havien donat suport i Abu-Zayyan Muhàmmad ibn Alí va haver de retirar-se cap a l'oest; va retornar el 1365/1366 però fou assassinat per [[Abu-Faris Abd-al-Aziz al-Mústansir]] ibn Alí que va pujar al tron. El [[14 de gener]] de [[1365]] Alger va patir un terratrèmol i fou en bona part destruïda.
Vers 1365 [[Dellys]] va caure en mans dels [[hàfsides]] i l'emir [[Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad (I) al-Mústansir]] en va donar el govern a Abu-Zayyan però pel camí fou arrestat un temps per l'emir [[hàfsida]] de [[Constantina (Algèria)|Constantina]] Abu l-Abbas. El [[1366]] Abu Hammu va atacar [[Bugia]] on governava l'hàfsida Abu-Ishaq Ibrahim. Abu l-Abbas no va sortir de Constantina però va alliberar a Abu-Zayyan al que va donar un petit exèrcit i el va nomenar sultà dels abdalwadites; Abu-Zayyan va atacar el flanc del campament d'Abu Hammu II i va posar em desordre a les seves tropes; els àrabs van fugir. Abu Hammu va haver de fugir igualment deixant el seu harem en mans de l'enemic, podent arribar a Alger des
El març de 1368 Abu Hamu II va proposar per carta a [[Ibn Khaldun]], que era a Biskra, ser el seu camarlenc, càrrec que va refusar diplomàticament (proposant al seu lloc al seu germà Yahya ibn Khaldun). Yahya fou nomenat i per les bones relacions amb les tribus va aconseguir el suport de moltes d'elles per Abu Hammu II; Yahya fou llavors nomenat secretari reial; el 1370 finalment Ibn Khaldun fou camarlenc d'Abu Hammu II i fou encarregat de reclutar soldats a [[Biskra]] pel sobirà abdalwadita. Això fou mal acollit pels Hoseïn del [[Titeri]], que es van revoltar i van posar al seu front a Abu-Zayan, que restava encara amb els Dawuda o Daouaouïda; els rebels van estendre la seva autoritat fins a [[Médéa]] (1371).
Línia 17:
El sultà de Fes [[Abu-Faris Abd-al-Aziz al-Mústansir]] va envair Tlemcen el 1372. Abu Hammu II li voli fer front però quan va saber que els àrabs Makil l'abandonaven per passar als invasors, va abandonar per tercer cop la capital i els marínides van ocupar Tlemcen i el seu general, Ibn-Razi, va anar a bloquejar les muntanyes de Titeri on Abu-Zayyan es mantenia rebel amb els Hoseïne; la posició dels rebels era molt forta i el general marínida va cridar en ajut als Daouaouïda, per mediació d'Ibn Khaldoun, que va fer portar contingents per bloquejar les muntanyes pel sud i així afeblir a Abu Zayyan. Mentre Abu-Hammu s'havia refugiat amb els Ulad Yahya ibn Sabaa, una fració dels des Daouaouïda. Abu-Zayyan, que havia agafat el títol de sultà de Titeri, va arribar quasi al mateix temps al país del Ulad Muhammad, cosins dels Ulad Yahya, i fou ben acollit. Però Abu Hammu no podia estar segur entre grups dels Banu Riyah doncs quan es van acostar les forces marínides van expulsar al seu hoste que va haver de fugir cap al sud acompanyat dels Beni Amer; els marínides, guiats pels Daouaouïda, el van perseguir i el van atrapar a Doucène, al Ziban, on el van derrotar de manera que va perdre tot el seu equipament, però després les tribus àrabs que havien demanat al sultà marínida la restitució dels seus territoris no foren satisfetes, i es van passar a Abu Hammu II; sota la direcció d'un cap anomenat Rahlu ibn Masur ibn Yakub els àrabs van anar a assetjar Oudja; els marínides van haver d'enviar un exèrcit des de Tlemcen, que els va rebutjar. El juliol de 1372, els Hoseïne, reduïts a la misèria i la fam pel bloqueig, es van rendir. Però Abu-Zayyan va poder fugir. Poc després, a la notícia de la mort del sultà Abu-Faris, els marínides van abandonar Tlemcen per retornar a Fes i Abu Hammu II es va presentar a la ciutat i fou aclamat pels habitants (desembre de 1372).
El sultà Abu Hammu va demanar a Ahmed ibn Muzni, l'emir de [[Biskra]], i a grups de Douaoudas, de perseguir a Abu Zayyan, i va encarregar a [[Ibn Khaldun]] d'arrestar al rebel al Djebel Ghamra. Ibn Khaldoun va marxar amb Uled Yahya ibn Ali ibn Sibaa cap a les muntanyes Ghamra, però el rebel va poder fugir; els Ghamra van informar que Abu Zayyan havia tornat a Ouargla des
A la primavera del 1375 Khalid ibn Amer havia estat acollit per Salim ibn Ibrahim xeic dels Thaaleba de la [[Mitidja]], i els dos caps van cridar a Abu-Zayyan i el van proclamar sultà a Alger. El cap dels Thalebaa li donava suport i el va fer proclamar subirà per tot el Maghreb central (1376). Abu Hammu es va posar en campanya i el va derrotar el 1377 dispersant les forces rebels. El marínida [[Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Ibrahim]] (1374-1384) en la repressió d'una revolta (1377-1378) va crear el [[Muluya]] (1378) i Abu Hammu II, atemorit, es va declarar el seu vassall.
Línia 25:
Abans de 1382 els [[marínides]] estaven en guerra civil amb l'aixecament d'alguns pretendents contra [[Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Ibrahim]] i Abu Hammu va aprofitar per devastar la vall del riu [[Muluya]] i assetjar [[Taza]], però finalment es va retirar quan Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Ibrahim es va imposar als pretendents revoltats. Consolidat a Fes el sultà marínida va prendre revenja envaint Tlemcen el [[1383]]. Abu Hammu va fugir de la capital de nit i l'exèrcit marínida la va saquejar; però dificultats internes van aconsellar una ràpida tornada a Fes (poc després, el 1384, era enderrocat per [[Abu-Faris Mussa|Abu-Faris Mussa ibn Faris]] i Abu Hammu II va tornar a una Tlemcen en ruïnes.
Els darrers anys de la seva vida va estar enfrontar amb el seu fill [[Abu Taixufín II|Abu Taixufín]] que finalment el va poder enderrocar i empresonar al gener del 1387. Abu Hammu II fou enviat a Orà i Abu Taixufín II es va proclamar sultà i va sortir a combatre als seus germans Muhàmmad al-Múntasir (governador d'[[Orà]]), Muhàmmad Abu-Zayyan (governador de [[Dellys]]) i Umar (lloctinent de Muhàmmad al-Múntasir) que s'havien fet forts a les muntanyes de Titeri, al país dels Hocein. Llavors Abu Hammu II va aconseguir fugir i va retornar a Tlemcen on fou reconegut com a sultà. Abu-Taixufín va retornar i va entrar a Tlemcen; Abu Hammu es va refigiar a la mesquita però fou fet presoner i empresonat altre cop al propi palau; al cap d'un temps va demanar permís al seu fill per anar a fer el pelegrinatge i establir-se a una ciutat santa d'[[Aràbia]] i li fou concedit. Un vaixell català que anava a [[Alexandria]] (des
Als pocs mesos (1389), al front de forces posades a la seva disposició pels marínides, Abu Taixufín II va marxar contra Tlemcen que va ocupar però al retirar-se els marínides en fou expulsat pel seu germà Umar (que estava a les ordes del seu pare); Abu Taixufín es va reunir amb les forces marínides a [[Taza]] retornant cap a l'est. Abu Hammu l'esperava a la part sud del territori dels Beni Ournid. Lliurada la batalla a al-Ghairan, prop de Sebdou, el sultà Abu Hammu ou derrotat i mort per un cavaller maghrebi que li va clavar la llança el [[21 de novembre]] de [[1389]]. En aquesta batalla fou fet presoner el seu fill Umar, que portat a Tlemcen, fou executat poc després. [[Abu Taixufín II]] va retornar a Tlemcen i va recuperar el tron; es va declarar vassall dels marínides i es va comprometre a pagar un tribut anual; els marroquin van retornar a [[Fes]].
| |||