S'inicià com a cineasta amateur vinculat al Cineclub Amics de les Arts de Terrassa. El 1971-73 realitzà diversos curtmetratges d’art conceptual sobre [[Francesc Abad]] i [[Lluís Jové]], i després marxà a [[París]] per cursar estudis de direcció al Conservatori Lliure del Cinema Francès (1974-76). De retorn a [[Catalunya]] exercí d’ajudant de direcció en produccions com ''La verdad sobre el caso Savolta'' ([[1978]], [[Antonio Drove]]). També realitzà curts com ara ''Un matí qualsevol…'' ([[1980]]) i ''Parleu després de sentir el senyal'' ([[1982]]), tots dos guardonats amb el [[Premi Sant Jordi de Cinematografia]] al millor curtmetratge. S’integrà al col·lectiu [[Nous Directors Catalans]] (1984-88) i adaptà al cinema la novel·la ''Amorrada al piló'' de [[Maria Jaén]], convertida en ''L’escot'', el seu primer llargmetratge ([[1986]]). A continuació rodà dos films d'ambientació històrica: ''La teranyina'' ([[1990]]), basada en la novel·la homònima de [[Jaume Cabré]] ([[Premi Sant Jordi]] [[1983]]), i ''Havanera 1820'' ([[1993]]), que tingué una versió més extensa per a ([[Televisió de Catalunya]]). En el guió d'aquestes dues pel·lícules va formar equip amb els escriptors [[Jaume Cabré]], [[Vicenç Villatoro]] i [[Jaume Fuster]]. A banda de dirigir nombrosos curts, documentals, espots publicitaris, programes televisius i llargmetratges, Verdaguer ha escrit els treballs ''Cinema català i cinema en català. La llengua catalana al cinema'' ([[1997]]); ''Tu si que tens una bona pel·lícula'' ([[2001]]) i ''Raval literari'' ([[2005]]).
