Setge de Cefalònia: diferència entre les revisions

El '''Setge de Cefalònia''' fou un enfrontament bèl·lic entre tropes de l'[[Imperi otomà]] i una coalició de la [[República de Venècia]], la [[monarquia hispànica]] i el [[Regne de França]], del [[8 de novembre]] al [[24 de desembre]] de [[1500]] amb victòria dels aliats, a l'illa de [[Cefalònia]], auna de les [[illes Jòniques]].

Les successives derrotes van alarmar al [[Dux de Venècia]] [[Agostino Barbarigo]], que el [[1500]] va demanar ajuda al Papa i a [[Ferran el catòlic|Ferran el catòlic.]], i elsEls va proposar formar una coalició i enviar una expedició per fer front a l'amenaça turca. Aquesta era descrita pels venecians en termes molt preocupants, advertint amb això del perill que podria córrer tota la Cristiandat si no s'actuava amb promptitud. No obstant això, era una cosa exagerada pel que fa a l'occident europeu, i la ''Serenissima'' temia més aviat la pèrdua irreparable dels seus importants nuclis comercials ade llevant. Barbarigo va suggerir a més a més que l'expedició fos dirigida pel militar espanyol [[Gonzalo Fernández de Córdoba]], que havia cobrat notorietat, amb el sobrenom de ''Gran Capità'', en la recent [[Primera Guerra d'Itàlia]].

[[Ferran el catòlic]] va acceptar anar a la crida d'auxili, confirmant a Còrdova com comandament suprem de les forces marítimes i terrestres conjuntes que s'enviarien en missió defensiva i ofensiva a la Mediterrània oriental. Li va atorgar amplis poders militars i de governació a la zona. També s'hi va afegir França, encara que amb una aportació molt escassa. El Papat hi va contribuir pagant un deu per cent de les despeses. Venècia va preparar en total 53 vaixells: 18 [[Galiassa|galiasses]], 25 [[galera|galeres]] i 10 [[nau (vaixell)|naus]].

El contingent espanyol, embarcat en 57 naus, va salpar del port de [[Màlaga]] el [[4 de juny]] de [[1500]]. Després de vorejar la costa est de la [[península Ibèrica]] i ferfent escala a [[València]], [[Palma de Mallorca]] i, [[Càller]] a [[Sardenya]], i va posar rumb cap a [[Sicília]]. La travessa va durar enmés excéstemps perdel previst, degut a l'absència de vent, i es va esgotar l'aigua, percausant la qualmort cosa van morirde bastants homes i cavalls.

A Itàlia, diversos destacaments espanyols van provocar altercats i motins per falta de paga. Al cap de dos mesos es va imposar finalment la disciplina sobre la tropa, a la qual es van sumar en aquest momentsafegint-hi 2.000 homes més de suport per a la protecció de ports i ciutats. Com a part del sistema defensiu de l'estret de Sicília, el comandant militar Fernando de Valdés va partir cap a [[Djerba|Yerba]] per encarregar-se de la seva fortificació.

El 27 de setembre l'esquadra espanyola va partir des de [[Messina]] cap al mar Jònic. El 2 d'octubre va prendre sense resistència [[Corfú (ciutat)|Corfú]], abandonada pels turcs en adonar-se de la seva arribada. A continuació va fer el mateix, fàcilment, amb [[Lèucada|Santa Maura]], i després va marxaranar cap a [[Zante]], punt de reunió de les forces de la coalició.

Per culpa del mal temps, per part francesa, només va acudir a Zante una [[carraca]] (de les quatre previstes) alsota el comandament del vescomte de Rouen va acudir a Zante per part francesa, que va serconstituint una aportació gairebémerament simbòlica. En canvi, la major part dels seus vaixells de Venècia però, es van destinarparticipar a la campanya.

Va començar les hostilitats l'artilleria hispano-veneciana, obrint foc sobre les muralles amb [[basilisc]]s i [[Bombarda (arma)|bombardes]], que no obstant això no van produir l'efecte desitjat per la inestabilitat del sòl sobre el qual es van allotjar . Llavors va entrar en acció [[Pere Navarro (militar)|Pere Navarro]], un home que es faria cèlebre pel seu ús de les mines militars. Aquesta va ser una de les primeres vegades que les va emprar. Va aconseguir, amb ellesel seu ús, enderrocar un [[: Viccionari: és: llenç|llenç]] de muralla, obrint pas a l'atac de la infanteria, però aquesta es va trobar després enfront d'un segon mur, que els defensors havien aixecat després de localitzar la posició de les mines. Malgrat això es va seguir intentant, encara que sense èxit, l'assalt amb escales.

Els veterans geníssers de Sant Jordi eren bons arquers i van repel·lir diverses ofensives disparant fletxes incendiàries i enverinades. Llançant pedres, vessant oli bullint sobre els enemics, i deixant caure (perun cop darrera l'altre (després d'hissar-los) uns garfis anomenats ''llops ''pels espanyols. A part d'aquesta tenaç defensa, també es van aventurar a realitzar incursions nocturnes en camp cristià, que van ser neutralitzades pels [[arcabús|arcabussers]] espanyols. Fins i tot van cavar un túnel des del castell fins al campament enemic, amb el que pretenien dipositar barrils de pólvora i fer-los esclatar. Però van ser descoberts abans de poder executar l'acció.