Proteïna antigel: diferència entre les revisions

A la dècada de 1950 el científic canadenc Scholander va explicar com podien sobreviure els peixos àrtics a la presumpta congelació de la seva sang gràcies a una substància anticongelant que va ser aillada per Arthur DeVries a finals de la dècada de 1960.<ref name="De Vries and Wohlschlag1969">{{cite journal | author = DeVries AL, Wohlschlag DE | title = Freezing resistance in some Antarctic fishes | journal = Science | volume = 163 | issue = 3871 | pages = 1073–5 | year = 1969 | month = March | pmid = 5764871 | doi = 10.1126/science.163.3871.1073 }}</ref>El 1992, Griffith ''et al.'' documentaren el seu descobriment en les fulles del [[sègol]]. De forma gairebé simultània, Urrutia, Duman i Knight (1992) documentaren la proteïna amb histèresi tèrmica en les plantes angiospermes l’any següent se’n van trobar en 23 plantes algunes d’elles usades com comestibles.<ref name="Duman and Olsen1993">{{cite journal |author = Duman JG, Olsen TM | year = 1993 | month = | title = Thermal hysteresis protein activity in bacteria, fungi and phylogenetically diverse plants | journal = Cryobiology | volume = 30 | issue = 3 | pages = 322–328 | doi = 10.1006/cryo.1993.1031 }}</ref> TaméTambé informaren de la seva presència en fongs i bacteris.