Estel hipergegant: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció tipogràfica: espais sobrants |
m Corregit: Història == Al 1956 > Història == El 1956 |
||
Línia 23:
Una altra teoria per explicar els esclats massius de η Carinae és la idea d'un esclat hidrodinàmic situat en profunditat, que expulsi les capes més externes de l'estel; la idea és que, inclús a lluminositats per sota del [[límit d'Eddington]], l'estel no tindria prou [[convecció|calor de convecció]] en les capes interiors causant una inversió de densitat que potencialment podria portar un violent esclat. Això no obstant, aquesta teoria no ha estat molt desenvolupada i no és segur que realment pogués succeir.<ref>{{citar publicació| bibcode=2006ApJ...645L..45S| títol = On the role of continuum driven eruptions in the evolution of very massive stars and population III stars |autor= N. Smith|coautors = S. P. Owocki| any=2006| publicació = Astrophysical Journal| volum = 645| issue = 1|pàgines = L45–L48| doi = 10.1086/506523|arxiv = astro-ph/0606174 }}{{en}}</ref>
== Història ==
Seguint aquest darrer criteri, un estel hipergegant no necessàriament ha de ser més massiu que un supergegant. Això no obstant, la major part dels estels massius es consideren hipergegants, i poden tenir masses que varien entre els 100–265 masses solars. El nom d'''hipergegant'' s'usa comunament com un terme força ampli per anomenar aquests estels més massius, tot i que hi ha definicions molt més precises.
|