La desena víctima: diferència entre les revisions

El guió és tret d’una novel·la de [[Robert Sheckley]] titulada « ‘‘The''The Seventh Victim‘‘Victim''» publicada el 1953 a la revista [[Galaxy Science Fiction]]’’<ref name="mjsimpson">[http://www.mjsimpson.co.uk/reviews/seventhvictim.html Seventh Victim - MJSimpson.co.uk]</ref>.

‘‘La''La desena víctima’’víctima'' és també une sàtira social de l’esdevenir de la humanitat. En aquesta [[distopia]], el [[divorci]] no existeix a Itàlia, els [[comicscòmics]] són la gran literatura, els vells són llegats a l’Estat (probablement per ser [[EutanasiaEutanàsia|eutanasiats]]), la [[prostitució]] és en "''estacions de servei de relaxació"''... La Gran caça mateixa forma part de la vida corrent: existeix un [[ministeri]] de la Gran caça amb la seva administració, els seus serveis, les seves taquilles. L’homicidi hi és banalitzat, els policies deixen matar-se les persones abans de demanar al supervivent que ensenyi la seva targeta de jugador i el feliciti, sense oblidar infligir-li una multa si per desgràcia ha aparcat malament abans de cometre el seu crim. Ni tan sols els vianants no presten gaire atenció als homicidis efectuats en públic, i lleis regeixen els llocs on els homicidis són autoritzats i aquells on estan proscrits: bars, restaurants, escoles maternals ....

Els dos actors principals són llavors al cim de la seva carrera: [[Marcello Mastroianni]] va destacar a ‘‘''[[La Dolce Vita]]’’'' el 1960, pel·lícula que li donarà la seva reputació de «latin lover» del qual li costarà desfer-se. Per la seva part [[Ursula Andress]] té també una imatge de [[sex symbol]] des de la seva aparició en [[Biquini]] a ‘‘''[[James Bond 007 contra el Dr. No]]’’ ''(1962).

Elio Petri descriu ell mateix ‘‘La''La desena víctima‘‘víctima'' com «una pel·lícula [[Pop art|pop]] »: «La meva idea era també de donar una hipòtesi del futur, dilatant els defectes de la realitat contemporània »<ref>[http://cinema.aliceadsl.fr/film/anecdote/defautinentaspx?filmid=FI002681 Anècdota] de Monsieur Cinema</ref>. La pel·lícula sencera es banya en una atmosfera molt estilitzada, ja siguin els decorats, les disfresses (segons Simon Doonan, el creador de la cadena de botigues de roba Barneys, tots els vestits de la pel·lícula haurien estat concebuts per [[André Courrèges]])<ref>[http://www.imdb.com/title/tt0059095/trivia Trivia for La Decima Vittima] a IMDb</ref> o la música.

[[Fitxer:VenereERoma2.JPG|thumb|right|El Temple de Venus interpreta un paper central.]] Un dels principals decorats de la pel·lícula és el [[Temple de Venus i de Roma]] on Caroline ha d’abatre Marcello en el rodatge d’un spot publicitari, amb el [[Coliseu]] en segon pla.

La cançó ‘‘Espiral Waltz‘‘ interpretada per [[Mina (cantant)|Mina]], ha estat composta per [[Piero Piccioni]] amb lletra de Sergio Bardotti. Ha estat represa pel grup The Transistors per al seu àlbum ‘‘Modern''Modern Landscape ‘‘'' el 2008<ref>[http://www.thetransistors.com/THE%20TRANSISTORS%20-%20PRESS%20RELEASE%20-%20MODERN%20LANDSCAPE%20_ENG_.pdf Modern Landscape] per The Transistors, comunicat de premsa (PDF)</ref>.

Entre les picades d’ull escampades per la pel·lícula, destacar els noms dels carrers: «Fellini» (per al realitzador [[Federico Fellini]]), « Rota » (per al compositor [[Nino Rota]]). Caroline mata la seva víctima precedent a [[Nova York]] al Masoch Club (una al·lusió al caràcter [[Masoquisme|masoquista]] inherent a la Gran caça) usant un mètode almenys original: armes dissimulades al seu sostenidor (tot com els Fembots a ‘‘ ''[[Austin Powers]] ’’'' una trentena d’anys més tard).

Sheckley va efectuar ell mateix la novelització del film<ref>[http://www.scifi.com/sfw/screen/classic/sfw9935.html The 10th Victim], per Paul Di Filippo</ref>. Altres obres de Sheckley van ser adaptades al cinema després: ‘‘''[[Condorman]]’’'' (1981), ‘‘'[[Freejack]]’’'' (1992).

L’escriptor reprèn el tema de la persecució en la novel·la ‘‘El''El premi del perill‘‘perill'' (1958) que inspirarà pel·lícules com ‘‘ ''[[El Premi del perill]] ‘‘'' de [[Yves Boisset]] (1983), ‘‘El''El Gladiador del futur‘‘futur'' de [[Joe D’Amato]] (1983) o indirectament ‘‘ ''[[Running Man]] ‘‘'' de [[Paul Michael Glaser]] (1987), aquesta treta de la novel·la ‘‘Running''Running Man‘‘Man'' (1982) de [[Stephen King]].