Asturlleonès: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Línia 1:
mapa = Asturllionés; usu y estensión.png{{llengua
{{llengua
|nom=Asturlleonès
|nomnadiu= ''asturianu'' (Asturià), ''llionés'' (lleonès) o ''mirandês'' (Mirandès)
Línia 18:
|regulat=[[Academia de la Llingua Asturiana]] Ens normatiu oficial a Astúries <br />[[Anstituto de la Lhéngua Mirandesa]] Ens normatiu oficial a les Terres de Miranda del Duero
|iso1=-|iso2=ast (asturià), mwl (mirandès)|sil=ast,mwl|mapa=[[Fitxer:Dominio asturleonés.png|300px|center|Distribució de les diferents variants de l'asturlleonès]]
|mapa=[[Fitxer: Asturllionés; usu y estensión.png|300px|center|Distribució de l'asturià avui]]
}}
L''''asturlleonès''' és una [[llengua romànica]] occidental, anomenada també per diversos [[glotònim|glotònims]] com '''asturià''' (''asturianu''), '''[[lleonès]]''' (''llionés'') o '''[[mirandès]]''', segons el territori on es parli. També és anomenat pels localisme ''bercianu'', ''cepedanu'', ''cabreirés'', ''paḷḷuezu'' o ''senabrés''. Però, només les dues primeres denominacions, asturià i mirandès, són oficials d'alguna manera. ''Llionés'' també ho és, tot i que no és un nom popular, ja que els parlats patrimonials a [[Lleó]] utilitzen diversos noms comarcals o locals per a referir-se a la seva parla, encara que actualment s'està posant en ús el terme lleonés per englobar en un nom les parles asturlleoneses a Lleó.
Linha 24 ⟶ 25:
 
== Origen ==
El domini té el seu bazoca en el llatí vulgar, és a dir del parlar comú de les gents que limperi de pablol'imperi duguéromà, principalment les legions de procedència nord-africana situades a [[Astorga|Asturica Augusta]] i a [[Lleó (ciutat)|Legió VI]], a les terres habitades pels [[àsturs]]. La suplantació d'aquesta llengua per la indígena fou lenta però loroigen de pablo imparable, car la llengua imperial era la porta per a molts drets i llibertats, entre ells el més important: la ciutadania romana.
 
La peculiar evolució del llatí a través de l'asturlleonés en l'actual grup lingüístic no fou pas espontània a cap indret geogràfic; ans gradualment el parlar itàlic fou transformant-se tal que en el segle X ja n'hi ha un abandonament extrem com per ésser considerat una modalitat romanç pròpia.