Abu Hammu II: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: des de on > des d'on
m Corregit: li voli fer > li volia fer
Línia 15:
El març de 1368 Abu Hamu II va proposar per carta a [[Ibn Khaldun]], que era a Biskra, ser el seu camarlenc, càrrec que va refusar diplomàticament (proposant al seu lloc al seu germà Yahya ibn Khaldun). Yahya fou nomenat i per les bones relacions amb les tribus va aconseguir el suport de moltes d'elles per Abu Hammu II; Yahya fou llavors nomenat secretari reial; el 1370 finalment Ibn Khaldun fou camarlenc d'Abu Hammu II i fou encarregat de reclutar soldats a [[Biskra]] pel sobirà abdalwadita. Això fou mal acollit pels Hoseïn del [[Titeri]], que es van revoltar i van posar al seu front a Abu-Zayan, que restava encara amb els Dawuda o Daouaouïda; els rebels van estendre la seva autoritat fins a [[Médéa]] (1371).
 
El sultà de Fes [[Abu-Faris Abd-al-Aziz al-Mústansir]] va envair Tlemcen el 1372. Abu Hammu II li volivolia fer front però quan va saber que els àrabs Makil l'abandonaven per passar als invasors, va abandonar per tercer cop la capital i els marínides van ocupar Tlemcen i el seu general, Ibn-Razi, va anar a bloquejar les muntanyes de Titeri on Abu-Zayyan es mantenia rebel amb els Hoseïne; la posició dels rebels era molt forta i el general marínida va cridar en ajut als Daouaouïda, per mediació d'Ibn Khaldoun, que va fer portar contingents per bloquejar les muntanyes pel sud i així afeblir a Abu Zayyan. Mentre Abu-Hammu s'havia refugiat amb els Ulad Yahya ibn Sabaa, una fració dels des Daouaouïda. Abu-Zayyan, que havia agafat el títol de sultà de Titeri, va arribar quasi al mateix temps al país del Ulad Muhammad, cosins dels Ulad Yahya, i fou ben acollit. Però Abu Hammu no podia estar segur entre grups dels Banu Riyah doncs quan es van acostar les forces marínides van expulsar al seu hoste que va haver de fugir cap al sud acompanyat dels Beni Amer; els marínides, guiats pels Daouaouïda, el van perseguir i el van atrapar a Doucène, al Ziban, on el van derrotar de manera que va perdre tot el seu equipament, però després les tribus àrabs que havien demanat al sultà marínida la restitució dels seus territoris no foren satisfetes, i es van passar a Abu Hammu II; sota la direcció d'un cap anomenat Rahlu ibn Masur ibn Yakub els àrabs van anar a assetjar Oudja; els marínides van haver d'enviar un exèrcit des de Tlemcen, que els va rebutjar. El juliol de 1372, els Hoseïne, reduïts a la misèria i la fam pel bloqueig, es van rendir. Però Abu-Zayyan va poder fugir. Poc després, a la notícia de la mort del sultà Abu-Faris, els marínides van abandonar Tlemcen per retornar a Fes i Abu Hammu II es va presentar a la ciutat i fou aclamat pels habitants (desembre de 1372).
 
El sultà Abu Hammu va demanar a Ahmed ibn Muzni, l'emir de [[Biskra]], i a grups de Douaoudas, de perseguir a Abu Zayyan, i va encarregar a [[Ibn Khaldun]] d'arrestar al rebel al Djebel Ghamra. Ibn Khaldoun va marxar amb Uled Yahya ibn Ali ibn Sibaa cap a les muntanyes Ghamra, però el rebel va poder fugir; els Ghamra van informar que Abu Zayyan havia tornat a Ouargla des d'on no va tardar a retornar al Maghreb central. No obstant el seu tradicional Khalid ibn Amer, va haver de fugir amb la seva família cap al desert de Tlemcen; un príncep abdalwadita, Abd-Al·lah, va fer una ràtzia al Djebel Amour va contactar amb un cap dels Beni Amer (Zorba) de nom Abu-Bakr ibn Arif, que s'havia separat de l'aliança amb Abu Zayyan, i va establir una aliança amb ell enviant una delegació a Abu-Zayyan que havia tornat amb els Daouaouïda, que li va demanar anar al lloc on estaven els dos caps per agafar la direcció dels afers (hivern del 1374). El 1374 una epidèmia de fam (causada per la mort dels ramats) va fer que en alguns casos es practiqués el canibalisme. [[Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Ibrahim]] va pujar al tron de Fes el 1374 i l'agitació al país es va mantenir allunyant el perill per als abdalwadites que es van apoderar dels territoris a l'est del [[Muluya]].