Filosofia renaixentista: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
m Corregit: va afiançar aquesta > va consolidar aquesta |
||
Línia 18:
L'antropologia es basava en un fort dualisme entre cos i ànima, essent aquesta última divina. L'amor humà havia de ser redirigit cap a la millora de l'ànima i no cap al plaer carnal, que era sinònim de pecat. En aquest sentit, es van revaloritzar els passatges de [[Plató]] que feien èmfasi en la necessitat d'ascendir per la via eròtica cap al saber.
Es creia que l'ésser humà tenia l'obligació de continuar i millorar l'obra divina, exercint el seu lliure albir per assolir la màxima virtut i saviesa. L'[[Homo Universalis]], aquella persona que controla totes les disciplines i porta una vida exemplar, era l'ideal que calia assolir. L'[[antropocentrisme]] de l'època moderna, que s'obria pas lentament, va
[[Nicolau de Cusa]] va afirmar explícitament que l'home ha de servir de pont entre Déu i el món terrenal, ja que la seva natura participa de les dues realitats (immortal i sensible) ja enunciades per Plató. La metàfora de l'[[homo faber]]<ref>Così J. Burckhardt, a ''La civiltà del rinascimento in Italia'' (1860)</ref> de l'època il·lustra aquesta concepció: l'ésser humà té l'obligació d'actuar per millorar-se i millorar l'entorn perquè té la possibilitat de fer-ho, a diferència d'altres espècies. [[Giovanni Pico della Mirandola]] va fer èmfasi en aquesta distinció: l'home és amo del seu propi destí, a causa de la llibertat atorgada per Déu. [[Luis de Molina]] va defensar el lliure albir enfront les teories de la predestinació i les negacions basades en l'omnisciència divina.<ref>{{ref-llibre|cognom=Fazio|nom=Mariano Fazio, Daniel Gamarra; traducción del italiano de Mariano|títol=Historia de la filosofía : filosofía moderna|lloc=Madrid|editorial=Palabra|any=2002|isbn=9788482396071}}</ref>
| |||