A diferència de la normativa americana, els [[mortgage-backed securities]], i les [[hipoteques subprime]], la normativa hipotecària i financera espanyola ([http://app.bde.es/clf/leyes.jsp?tipoEnt=0&id=83996 Reial Decret 716/2009, 24 d'abril]) assegura la [[solvència]] de les cèdules i els bons hipotecaris establint ununa sèrie requisits que han de complir els «actius de substitució» —les hipoteques— per tal que es puguin usar com a garantia d'aquests instruments financers. Així, per a què un crèdit hipotecari pugui esdevenir un «actius de substitució» —la garantia—, la hipoteca no podrà excedir el 60% del valor de taxació del bé hipotecat, o el 80% si és pel finançament de la construcció, rehabilitació o adquisició d'habitatge; aquests marges del 60% i el 80% suposen un gran amortidor en cas de caiguda de preus generalitzada. Per tant les hipoteques que recolzen la devolució dels diners invertits en cèdules hipotecàries mai no sobrepassen uns percentatges prudents de taxació, fet que converteix les cèdules i bons hipotecaris en un dels productes més segurs entre els títols de [[renda fixa]]. De fet no es coneix encara cap impagament de cèdules hipotecàries al regne d'Espanya.
