Vitruvi: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
Línia 36:
S'han formulat diverses hipòtesis sobre el seu lloc de naixement, que per ara no es coneix amb exactitud. Algunes d'aquestes hipòtesis s'han demostrat força bé i podrien ser vàlides, d'altres han estat ràpidament desmentides.
En un inici, unes fonts epigràfiques van fer creure als estudiosos que els orígens de Vitruvi es trobaven en punts tan llunyans del mapa com la [[Gàl·lia]] o [[Numídia]], l'Àfrica proconsular
{{subratllat|Una de les hipòtesis més acceptades és}} la que afirma que procedia de {{subratllat|Roma}}. S'havia trobat el cognom de la seva [[Gens (família)|gens]], la Vitruvia, a diversos texts epigràfics de la ciutat. A més a més, es considera que quan Vitruvi es refereix a la ciutat, en algun passatge de la seva obra, ho fa de manera que sembla que en fos natiu. En aquests fragments mostra una gran preocupació per la ciutat i els problemes que presentaven els seus edificis.<ref> ''vid.'': ORTIZ Y SANZ, Joseph.''Los diez libros de la arquitectura: traducidos del latín y comentados por Don Joseph Ortiz y Sanz''
Per altra banda, a Fundi, una ciutat del [[Latium|Laci]], hi va néixer un personatge anomenat ''Vitruvius Vaccus'', un cap militar de la regió que va organitzar una revolta contra els romans el 330 aC. Alguns autors, com Bernardino Baldi,<ref>''Cf''. BALDI Bernardino. ''De Verborum Vitruvianorum Significatione sive Perpetuus in M.Vitruvium Pollionem commentarius.Auctore Bernardino Baldo Urbinate,Guastallae Abbate. Accedit vita Vitruvii, eodem auctore,''Augsburg,1612,199-207. Citat per: VITRUVIO. ''Arquitectura. Libros I-V ''(trd. Francisco Manzanero Cano). Madrid: Editorial Gredos, 2008, p.15. </ref> van relacionar la figura d'aquest home amb la del "nostre" Vitruvi, reclamant aquesta ciutat com a la pàtria del misteriós autor.
Línia 47:
Vitruvi afirmava, a la seva obra,<ref>''vid.'': ORTIZ Y SANZ, Joseph.''Los diez libros de la arquitectura: traducidos del latín y comentados por Don Joseph Ortiz y Sanz''. Madrid: Imprenta real, 1787,11-12</ref> que no es podia arribar a ser un arquitecte com déu mana si no es rebia una àmplia formació, en moltes disciplines i des de ben petit. Per això, es considera que Vitruvi es va començar a formar de ben jove, tenint en compte el que comentava. Tal com ell afirmava,<ref>ibid., p.194-201</ref> part d'aquesta formació va ser autodidacta ja que va aprendre molt dels llibres dels antics grecs, etc.
Un cop acabada aquesta formació de caràcter general
Gai Muci era un deixeble de l'arquitecte grec Hermodor (mitjans del segle II aC) que impartia les seves classes a Roma. Després es va dedicar a educar futurs arquitectes. El mateix Vitruvi lloa la saviesa de Gai a un fragment de la seva obra,<ref>ibid., p.166</ref> per això alguns autors l'identifiquen com el seu mestre.
Línia 66:
Un cop mort Juli Cèsar, Vitruvi va posar les seves dots d'arquitecte al servei de Marc Antoni, aleshores líder del partit cesarià. El 32 aC, Octavià, fill adoptat del difunt emperador, va entrar en conflicte amb Marc Antoni. Per aquesta raó, Vitruvi sempre evitava parlar d'aquesta etapa de la seva vida, que el podia posar en un greu compromís. Malauradament, quan l'emperador Octavià es decidia a fer i revisar el cens del 28 aC, va descobrir la lleialtat que havia professat Vitruvi cap a Marc Antoni. Si no fos pel gest benèvol de la germana de l'emperador, Octàvia, probablement se l'hauria castigat, si més no s'hauria malmès la seva reputació. Ella va convèncer a l'emperador perquè no tingués en compte l'episodi de Marc Antoni i valorés la fidelitat de l'arquitecte cap a Juli Cèsar, el seu difunt pare. Octavià li va concedir uns drets privilegiats i una feina ben remunerada, ell li ho va agrair a la dedicatòria del prefaci del llibre I de la seva obra.
El mateix any que escrigué el prefaci del I llibre -29 aC- l'autor també redactà el prefaci del II
Va ocupar diversos càrrecs propers al govern, de caràcter administratiu: el 37 aC va ser [[cònsol romà|cònsol]] i entre el 34 i el 33 aC el van nomenar [[Edil romà|edil]]. Com a edil, va destinar una important suma de diners a les reformes públiques, especialment als sistemes de subministrament d'aigua a {{subratllat|Roma}}, en parla al llibre VIII de la seva obra.
Línia 72:
Va entrar a formar part del grup elitista dels anomenats ''apparitores'', una espècie de mestres savis d'una branca especialitzada del coneixement, en el seu cas l'arquitectura. Molts d'ells s'aprofitaven de la seva posició per tal d'obtenir beneficis extra, però això no interessava a Vitruvi, que havia estat educat en el sí d'una família liberal i humil.<ref>ibid., p.137</ref>
Negar-se a prendre partit d'aquest modus vivendi tan corrupte
Es tendia a considerar que Vitruvi va aportar més a la teòrica arquitectònica que a la pràctica
== Obra ==
Línia 87:
La temàtica dels deu llibres que constitueixen ''[[De Architectura Libri X|De Architectura]] ''es pot dividir en tres parts bàsiques, que són les mateixes que componen l'arquitectura segons Vitruvi: construcció, gnomónica i mecànica.
Així, el tema de la construcció dels edificis abasta els vuit primers llibres. Aquesta seria la part més extensa
En qualsevol cas, Vitruvi considera que tota l'arquitectura -ja sigui pública o privada- ha de posseir tres qualitats relacionades entre si: “''firmitas, utilitas i venustas''”, és a dir, tècnica, funció i forma.
Línia 113:
* VITRUVIO. ''Arquitectura. Libros I-V ''(trd. Francisco Manzanero Cano).'' Madrid:Editorial Gredos, 2008.
* GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, José Luís. ''El legado oculto de Vitruvio''. Madrid: Alianza Editorial, 1993.
* SANCHEZ MONTAÑA
* ORTIZ Y SANZ, Joseph. "Memorias sobre la vida de Vitruvio". A: VITRUVIO. ''Los diez libros de la arquitectura: traducidos del latín y comentados por Don Joseph Ortiz y Sanz''. Madrid: Imprenta real, 1787, p. 15-24.
* PERRAULT, Claudio. ''Compendio de los diez Libros de Arquitectura de Vitruvio'' (trd. Joseph Castañeda). Sevilla: Editorial Extramuros Edicion S.L., 2007.
|