Proclamació de la Segona República Espanyola: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
|||
Línia 5:
=== La "Dictablanda" del general Berenguer ===
{{AP|Dictablanda}}
La "dictablanda" del general Berenguer va ser l'últim període de la [[Restauració borbònica|Restauració]] caracteritzat pel govern del general [[Dámaso Berenguer]] nomenat pel rei [[Alfons XIII]] al gener de 1930 perquè restablís la "normalitat constitucional" després de la [[Dictadura de Primo de Rivera]] i al que va seguir el breu govern de l'[[almirall]] [[Juan Bautista Aznar-Cabañas]], entre febrer i abril de [[1931]], que donaria pas a la [[Segona República Espanyola]]. El terme "[[dictablanda]]" va ser utilitzat per la premsa per referir-se a la indefinició del govern de Berenguer que ni va continuar amb la Dictadura anterior, ni va restablir plenament la [[Constitució espanyola de 1876]], ni de bon tros va convocar eleccions a "[[Corts Constituents]]" com exigia l'oposició [[republicanisme|republicana]].<ref>{{
El dia [[17 d'agost]] de 1930 va tenir lloc l'anomenat '''[[Pacte de Sant Sebastià]]''' en la reunió promoguda per l'[[Aliança Republicana]] en la qual, pel que sembla (ja que no se'n va estendre acta escrita) es va acordar l'estratègia per posar fi a la [[Monarquia]] d'[[Alfons XIII]] i proclamar la [[Segona República Espanyola]]. A la reunió van assistir segons consta en la "Nota oficiosa" feta pública l'endemà, per l'[[Aliança Republicana]], [[Alejandro Lerroux]], del [[Partit Republicà Radical]], i [[Manuel Azaña]], d'[[Acció Republicana]]; pel [[Partit Republicà Radical Socialista|Partit Radical-Socialista]], [[Marcel·lí Domingo i Sanjuán]], [[Álvaro de Albornoz]] i [[Ángel Galarza]]; per la [[Dreta Liberal Republicana]], [[Niceto Alcalá-Zamora]] i [[Miguel Maura]]; per [[Acció Catalana]], [[Manuel Carrasco i Formiguera]]; per [[Acció Republicana de Catalunya]], [[Macià Mallol i Bosch]]; per [[Estat Català]], [[Jaume Aiguader]]; i per la [[Federació Republicana Gallega]], [[Santiago Casares Quiroga]]. A títol personal també van assistir [[Indalecio Prieto]], [[Felipe Sánchez Román]], i [[Eduardo Ortega y Gasset]], germà del [[José Ortega y Gasset|filòsof]]. [[Gregorio Marañón]] no va poder assistir, però va enviar una "entusiàstica carta d'adhesió".<ref>{{
A l'octubre de 1930 es van sumar al Pacte, a [[Madrid]], les dues organitzacions socialistes, el [[PSOE]] i la [[UGT]], amb el propòsit d'organitzar una [[vaga general]] que fos acompanyada d'una [[insurrecció]] militar que fiqués "''la Monarquia en els arxius de la Història''", tal com es deia en el manifest fet públic a mitjan desembre de 1930. Per dirigir l'acció es va formar un ''comitè revolucionari'' integrat per Niceto Alcalá-Zamora, Miguel Maura, Alejandro Lerroux, [[Diego Martínez Barrio]], Manuel Azaña, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz, Santiago Casares Quiroga i [[Lluís Nicolau d'Olwer]], pels republicans, i Indalecio Prieto, [[Fernando de los Ríos Urruti]] i [[Francisco Largo Caballero]], pels socialistes.<ref>{{cita llibre |cognom=Juliá |nom=Santos |enllaçautor=Santos Juliá |títol=Ibid. |any=2009 |pàgines=26 }}</ref>
Línia 15:
El comitè revolucionari republicà-socialista, presidit per Alcalá Zamora, que celebrava les seves reunions a l'[[Ateneo de Madrid]], va preparar la insurrecció militar que seria abrigallada al carrer per una [[vaga general]]. Aquest recurs a la violència i a les armes per aconseguir el poder i canviar un règim polític l'havia legitimat el propi cop d'estat de 1923 que va portar la [[Dictadura de Primo de Rivera]] amb l'aprovació del rei.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Juliá |nom=Santos |enllaçautor=Santos Juliá |títol=Un siglo de España. Política y sociedad |any=1999 |editorial=Marcial Pons |lloc=Madrid |isbn=84-9537903-1 |pàgines=69 |citació= Todo el mundo entendió que recurrir a las armas para conquistar el poder estaba de nuevo permitido; la imagen de los comités revolucionarios y el pueblo en la calle, unidos en su común propósito contra el Rey recuperó su empañado prestigio}}</ref>
No obstant això, la vaga general no va arribar a declarar-se i el [[pronunciament militar]] va fracassar fonamentalment perquè els capitans [[Fermín Galán Rodríguez|Fermín Galán]] i [[Ángel García Hernández]] van revoltar la guarnició de Jaca el [[12 de desembre]], tres dies abans de la data prevista. Els dos capitans insurrectes van ser sotmesos a un consell de guerra sumaríssim i afusellats. Aquest fet va mobilitzar extraordinàriament a l'opinió pública en memòria d'aquests dos "màrtirs" de la futura República.<ref>{{
== Les eleccions municipals del diumenge 12 d'abril de 1931 ==
{{main|Eleccions municipals espanyoles de 1931}}
Al febrer de 1931 el rei Alfons XIII posava fi a la "[[dictablanda]]" del general Berenguer i nomenava nou president a l'almirall [[Juan Bautista Aznar-Cabañas]], que va proposar un nou calendari electoral: se celebrarien primer [[eleccions municipals espanyoles de 1931|eleccions municipals el diumenge 12 d'abril]], i després eleccions a Corts que tindrien ''el caràcter de Constituents'', per la qual cosa podrien procedir a la ''revisió de les facultats dels Poders de l'Estat i la precisa delimitació de l'àrea de cadascun'' (és a dir, reduir les prerrogatives de la Corona) i a ''una adequada solució al problema de Catalunya''. Tothom va entendre que les eleccions eren un [[plebiscit]] sobre la Monarquia.<ref>{{
En acabar el Consell de Ministres el rei Alfons XIII crida al seu despatx al ministre [[Gabriel Maura Gamazo]], [[duc de Maura]], perquè intenti contactar amb el seu germà [[Miguel Maura]], que és membre de ''comitè revolucionari'' republicà-socialista, per saber quins són les pretensions exactes dels republicans. El [[marquès de la Cañada Profunda]] serà el que acudeixi a casa de Miguel Maura qui es manté ferm en la seva postura de demanar l'abdicació del rei.<ref name=eduardo/>
Segons els resultats electorals que van arribant al Ministeri de la Governació, a la Puerta del Sol de Madrid, les candidatures republicà-socialistes guanyen a 41 de les 50 capitals de província, encara que a les zones rurals són els monàrquics els que triomfen perquè el vell [[caciquisme]] seguia funcionant, per aquest motiu en total hi hagués més regidors monàrquics que republicans. Però estava clar que allí on el vot havia estat lliure la victòria havia estat per als partidaris de la República. Era la primera vegada en la història d'Espanya que un govern era derrotat en unes eleccions.<ref>{{
A [[Madrid]], els regidors republicans triplicaven als monàrquics, i a [[Barcelona]] els quadruplicaven. Si les eleccions s'havien convocat com una prova per sospesar el suport a la monarquia i les possibilitats de modificar la llei electoral abans de la convocatòria d'eleccions Generals, els partidaris de la república van considerar tals resultats com un plebiscit a favor de la seva instauració immediata. El [[Marquesat de Hoyos|marquès de Hoyos]] arribaria a dir que "les notícies dels pobles importants eren, com les de les capitals de província, desastroses."
Línia 33:
En acabar el Consell de Ministres el rei Alfons XIII crida al seu despatx al ministre [[Gabriel Maura Gamazo]], [[duc de Maura]], perquè intenti contactar amb el seu germà [[Miguel Maura]], que és membre de ''comitè revolucionari'' republicà-socialista, per saber quins són les pretensions exactes dels republicans. El [[marquès de la Cañada Honda]] serà el que vagi a casa de Miguel Maura, qui es manté ferm en la seva postura de demanar l'abdicació del rei.<ref name=eduardo />
Aquesta mateixa tarda el ''comitè revolucionari'' republicà-socialista fa públic un comunicat en el qual diu que el resultat de les eleccions ha estat "''desfavorable a la Monarquia'' [i] ''favorable a la República''" i anuncia el seu propòsit d' "''actuar amb energia i prestesa a fi de donar immediata efectivitat a''[els] ''afanys'' [d'aquesta Espanya, majoritària, anhelant i juvenil] ''implantant la República''".<ref>{{
A la nit corre el rumor per Madrid que Alfons XIII havia abandonat la capital per dirigir-se a la frontera i es formen algunes manifestacions espontànies per festejar la marxa del rei. En la matinada del dilluns al dimarts el comte de Romanones envia una nota al rei en la qual li demana que al matí reunixi al Consell de ministres i "''rebi la renúncia del Rei''". Aquesta mateixa matinada el rei telefona al sotssecretari del [[Ministeri de l'Interior d'Espanya|Ministeri de la Governació]], [[Mariano Marfil]] i li exigeix que dissolgui la concentració que s'ha format en la [[Puerta del Sol]] però aquest li contesta que el capità al comandament li ha dit que no "''pot ordenar per força que surti, perquè els soldats no li obeirien''". "''És el que em quedava per saber''", li respon el rei. A l'estona el torna a cridar perquè li busqui una ruta de sortida segura per abandonar Espanya (que serà la de Cartagena) i li prepari un cotxe d'escorta per a la tarda. A continuació Marfil parla amb el general [[José Sanjurjo]], director general de la [[Guàrdia Civil]].<ref name=eduardo/>
Línia 42:
[[Eibar]] va ser la primera ciutat a alçar la bandera tricolor, la matinada del dimarts 14 d'abril de 1931, a dos quarts de set del matí. La corporació municipal recentment escollida en les eleccions del diumenge (10 regidors socialistes, 8 republicans i 1 del PNB) va proclamar a [[Eibar]] la [[Segona República Espanyola]]. La bandera tricolor va ser hissada pel regidor més jove de la nova corporació, [[Mateo Careaga]], que era militant d'[[Acció Republicana]]. Aquest fet suposava una profunda transformació de la distribució del poder, ja que per primera vegada van accedir-hi les classes mitjanes i els treballadors. Quan es va confirmar la proclamació a [[Barcelona]], el poble es va concentrar enfront de l'ajuntament per retirar la placa amb el nom de Plaça d'Alfons XIII i col·locar la nova placa de Plaça de la República, improvisada en cartró.
L'escriptor eibarrés [[Toribio Etxebarria Ibarbia|Toribio Etxebarria]] redacta, en el seu llibre ''Viaje por el país de los recuerdos'' la proclamació de la [[Segona República Espanyola]] a [[Eibar]] d'aquesta forma:<ref>{{
{{cita|...i abans de les sis del matí el poble s'havia congregat a la plaça que s'anava a anomenar de la República, i els regidors electes del diumenge, per la seva banda, havent-se presentat a la Casa Consistorial amb la intenció de fer valer la seva investidura des d'aquell instant, es van constituir en sessió solemne, acordant per unanimitat proclamar la República. Tot seguit va ser hissada la bandera tricolor en la balconada central de l'ajuntament, i Juan de los Toyos va adonar des d'ell al poble congregat, que a partir d'aquella hora els espanyols estàvem vivint en República.|}}
Línia 58:
{{AP|Proclamació de la República Catalana}}
Al voltant de dos quarts de dues de la tarda del 14 d'abril, [[Lluís Companys]], un dels líders d'[[Esquerra Republicana de Catalunya]] que havia obtingut una ressonant victòria en les eleccions municipals del 12 d'abril (25 regidors, enfront dels 12 de la [[Lliga Regionalista]] i a altres 12 de la candidatura republicana-socialista), va sortir a la balconada de l'Ajuntament de Barcelona, en la [[Plaça de Sant Jaume]] que en aquests moments no estava molt concorreguda, per proclamar la República i hissar la [[Bandera de la Segona República Espanyola|bandera republicana]]<ref name=albert>{{cita publicació |cognom=Balcells |nom=Albert |enllaçautor= Albert Balcells i González| títol=El reto de Cataluña |data=2006 |publicació=La Aventura de la Historia |exemplar=15 |issn=1579-427X }}</ref>
Al voltant d'una hora després i des de la mateixa balconada, on ja onejava també la [[bandera de Catalunya]], el líder d'Esquerra [[Francesc Macià]] es va dirigir a la multitud concentrada a la plaça i va proclamar, en nom del poble de Catalunya, "''L'Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem intergrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques''". Així doncs, abans que es proclamés la República a Madrid, Macià donava per constituït un ''Estat català'' i definia la [[forma d'Estat]] de la nova [[República]] "ibèrica" com [[Estat federal|federal]] o [[Estat confederal|confederal]]. A mitjan tarda Macià de nou es dirigia a la multitud però aquesta vegada des de la balconada de la [[Diputació de Barcelona]], situat enfront de l'Ajuntament a la mateixa plaça de Sant Jaume, per comunicar-los que havia pres possessió del govern de Catalunya, afirmant a continuació que "''d'aquí no ens trauran sinó morts''". A continuació va signar un manifest al palau de la Diputació en què proclamava de nou l'"''Estat Català''" sota la forma de "''una República Catalana''", que demanava als altres "pobles d'Espanya" la seva col·laboració per crear una "''Confederació de Pobles Ibèrics''"<ref>{{
Immediatament Macià va començar exercir el poder i va destituir al capità general Despujols, nomenant en el seu lloc al general [[Eduardo López Ochoa]] i va designar nou governador civil de Barcelona al seu company de partit Lluís Companys. Així mateix va nomenar als membres del seu govern, dominat per l'Esquerra Republicana de Catalunya, en el qual va incloure a un representant del [[Partit Republicà Radical]] i un altre del [[PSOE]], però cap de la [[Lliga Regionalista]] (al carrer alguns cridaven "''Visca Macià i mori [[Francesc Cambó|Cambó]]''!")<ref name=albert/>
Una tercera declaració de Macià, per escrit com la segona, es va produir a última hora de la tarda, quan es va saber que la República havia estat proclamada a Madrid i el rei Alfons XIII abandonava el país, en la qual, després de fer referència als suposats acords aconseguits en el "[[Pacte de Sant Sebastià]]", es va proclamar "''La República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica''".<ref>{{
=== Madrid: proclamació de la República i caiguda de la Monarquia ===
A primeres hores del matí del 14 d'abril el general [[José Sanjurjo]], director de la [[Guàrdia Civil]] es dirigeix a la casa de [[Miguel Maura]] on es troben reunits els membres del ''comitè revolucionari'' que no estaven exiliats a França, ni amagats: [[Niceto Alcalá-Zamora]], [[Francisco Largo Caballero]], [[Fernando de los Ríos Urruti]], [[Santiago Casares Quiroga]], i [[Álvaro de Albornoz]]. Res més entrar a la casa el general Sanjurjo es quadra davant Maura i li diu: "''A les seves ordres senyor ministre''". Immediatament avisen [[Manuel Azaña]] i [[Alejandro Lerroux]], que es trobaven amagats a Madrid des de feia mesos, perquè acudeixin a casa de Maura (els quatre membres del ''comitè'' que es trobaven a França, [[Diego Martínez Barrio]], [[Indalecio Prieto]], [[Marcel·lí Domingo]] i [[Lluís Nicolau d'Olwer]], iniciaran de seguida la seva tornada).<ref name=eduardo/> Per la seva banda el rei Alfonso XIII li demana al [[comte de Romanones]], vell conegut de Niceto Alcalá-Zamora, que es posi en contacte amb ell perquè, com a president del ''comitè revolucionari'', li garanteixi la seva sortida pacífica d'Espanya i la de la seva família. A dos quarts de dues del migdia té lloc l'entrevista a casa del doctor [[Gregorio Marañón]], que havia estat metge del rei i que ara recolzava la causa republicana. El comte de Romanones proposà Alcalá-Zamora crear una espècie de govern de transició o fins i tot l'abdicació del rei a favor del Príncep d'Astúries. Però Alcalá-Zamora exigeix que el rei surti del país "''abans que es posi el sol''". I li adverteix: "''Si abans de fer-se fosc no s'ha proclamat la república, la violència del poble pot provocar la catàstrofe''". El comte torna a Palau a informar al rei i Alcalá-Zamora a casa de Maura, on coneix amb la resta de membres del ''comitè revolucionari'' la proclamació de l'"''Estat Català''" que ha fet Macià a Barcelona.<ref name=eduardo/>
A primeres hores de la tarda uns funcionaris socialistes hissen la bandera tricolor republicana a la part alta de l'edifici de Correus i Telègrafs de la [[plaça de La Cibeles]]. Corre la notícia i una multitud es concentra a la plaça, i des d'allí es dirigeix pel [[carrer d'Alcalá]] cap a la [[Puerta del Sol]], on es troba el Ministeri de la Governació. Molts porten banderes republicanes i alguns retrats dels capitans [[Fermín Galán]] i [[Ángel García Hernández]], executats per la [[insurrecció de Jaca]]. Un grup derroca l'estàtua de la reina [[Isabel II d'Espanya]] del seu pedestal i l'arrossega fins al [[convent de las Arrepentidas]].<ref>{{
Una altra multitud es congrega davant el [[palau d'Oriente]], però desenes de joves amb braçalets vermellss, la majoria d'ells obrers socialistes, formaren un cordó unint els braços per a impedir que la gent s'hi aproximés i hi van restar de guàrdia tota la nit.<ref>{{cita llibre |cognom=Jackson |nom=Gabriel |enllaçautor=Gabriel Jackson |títol=La República Española y la Guerra Civil, 1931-1939 |edició=2a |any=1976 |editorial=Crítica|lloc=Barcelona |isbn=84-7423-006-3 |pàgines=44 }}</ref>
Línia 78:
També ara creo complir l'haver de que em dicta el meu amor a la Pàtria. Demano a Déu que tan profund com jo ho sentin i ho compleixin els altres espanyols.|}}
[[Alfons XIII]] va abandonar el país sense abdicar formalment i es va traslladar des de [[Marsella]] a [[París]] (on va declarar: "La República és una tempesta que passarà ràpidament")<ref>{{
== La "festa popular revolucionària" ==
Línia 84:
{{cita|una festa popular revolucionària, iniciada a Eibar en les primeres hores del matí del dia 14 d'abril de 1931 i perceptible a Madrid -com a tantes altres ciutats- quan el jornaler dels extraradis, l'artesà i l'obrer dels barris baixos, les obreres del tèxtil o de les noves indústries químiques, l'estudiant, el professional i l'intel·lectual dels eixamples es donin cita a primeres hores de la tarda en la Porta del Sol per celebrar el resultat de les eleccions municipals del dia 12 i proclamar festivament la República. Va ser, en fi, aquesta mobilització la que va donar el seu primer caràcter al [[republicanisme]], un sentiment sense arrels profundes en la societat, tan ampli com a difús, emotiu, gens estructurat, sense partits, gairebé sense afiliats; un republicanisme que havia avançat, incontenible pels cafès, les sales de conferències, els carrers, en les consciències i en els cors, sense que al mateix temps progressés en organització i en definició programàtica.<ref>{{cita llibre |cognom=Juliá |nom=Santos |enllaçautor=Santos Juliá |títol=Ibid. |any=1999 |pàgines=75-76 }}</ref>|}}
Així doncs, com ha recordat [[Julián Casanova]]:<ref>{{
{{cita|La República no va ser la conquesta d'un moviment republicà amb arrels socials profundes, sinó el resultat d'una mobilització popular contra la Monarquia, que va recollir els fruits en el moment en què a la Monarquia li van fallar tots els seus suports socials i institucionals|}}
| |||