Charles Perrault: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: sugestió > suggestió
m Corregit: punt i final > punt final
Línia 9:
Després de prop de deu anys d'aquella ocupació, el 1663, fou elegit per [[Jean-Baptiste Colbert|Colbert]] com a secretari per assistir-lo i aconsellar-lo en materia d'arts i ciències, sense oblidar la literatura. Fou director general del departament d'obres públiques, membre de la comissió que més tard es convertí en l'[[Académie des Inscriptions]], i el 1671 he fou admés a l'[[Académie Française]].
 
Perrault justificà la seva elecció de distintes maneres. Una fou l'ordenada organització dels assumptes financers de l'Acadèmia, l'altra la suggestió del costum del manteniment de les sessions públiques per la recepció de candidats. La mort de Colbert el 1683 posà un punt i final a la carrera oficial de Perrault i es lliurà plenament a la literatura... i a la polèmica. Començà el 1686 amb una [[epopeia]] en sis cants: "[[Paulí de Nola|Saint Paulin]], bisbe de Nole", amb una epístola cristiana sobre la penitencia i una oda als nous conversos, en el rerefons de la qual es trobava la qüestió de si es podia fer art de la religió, cosa que ell contestava afirmativament. El 1687 publicà el poema "L'era de Lluís el Gran". Aquest poema tracta la famosa disputa entre els antics i els moderns, ja que en ell es compara el rei [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]] amb l'emperador [[August]]. Perrault defensava els moderns, que pensaven que la literatura evolucionava com el progressos de les civilitzacions i que, per tant, la literatura antiga era inevitablement més tosca i bàrbara que la moderna. Autors tan moderns com [[Molière]] es consideren per sobre el clàssics grecs i romans. Perrault tenia idees i voluntat pròpia i publicà la ''Parallèle des anciens et des modernes'' (4 vols, 1688-97). La controvèrsia que seguí passà a Anglaterra i tornà a França en temps de [[Antoine Houdar de la Motte]] i [[François Fénelon|Fénelon]]. Autors com [[Nicolas Boileau-Despreaux|Boileau]] es posaren de l'altre costat però i tot i que es reconciliaren públicament el 1694 ell es mantingué ferm i escrigué el quart tom. Finalment el 1697 Perrault publicà "El homes il·lustres sorgits a França en aquest segle amb els seus retrats al natural". La seva postura fou una fita en la finalment exitosa revolta contra la tradició prevalent.
 
No se sap que empenyé Perrault a la composició dels únics treballs pels quals és encara llegit. El primer dels contes de Perrault, ''Grisélidis'', escrit en vers, aparegué el 1691, i fou reimprès el 1694 juntament amb altres dos relats amb el títol de "Griselda i Els desitjos ridículs més Pell d'ase".