Concepció Badia i Millàs: diferència entre les revisions

El 8 de desembre de 1946 torna a Barcelona, una ciutat que malgrat els anys no l'ha oblidat. Tot i això, ella s'adona que ha tornat a una Barcelona molt diferent i troba a faltar-hi tants artistes i amics ja no hi són ni tornaran mai (Casals és a Prada, Gerhard a Anglaterra, Gassol a França, [[Joan Lamote de Grignon i Bocquet|Lamote de Grignon]] a València, i tampoc hi són els desapareguts Clausells, Llobet, Millet, Bertrand i Serra, etc.). La nostàlgia inicial del que es trobà i del que havia deixat a Amèrica li impediren acceptar alguns primers contractes, fins que finalment un nucli d'amics i d'amants de la música la convencen. Finalment, després d'onze anys, un altre 14 de novembre, el de 1947, estrena ''La rosa als llavis'' d'[[Eduard Toldrà]] i [[Joan Salvat-Papasseit]] al [[Palau de la Música]]; l'obra guanyadora del darrer Premi Albéniz de la Generalitat, que Toldrà no havia volgut estrenar sense ella. El públic la rep dempeus i l'aplaudeix llargament; el seu públic no l'ha oblidat. Destaca el mateix any el concert-homenatge a la poesia de Garcés musicada per diferents compositors on Conxita interpreta cançons acompanyades per ells mateixos: Toldrà, Serra, Llongueres, Pujol, Blancafort, Bonet, Mompou, Manén, Montsalvatge, Valls, Zamacois, Llates, etc. Aquell any aconsegueix un passi de dia de frontera per viatjar a [[Prada de Conflent]], on es produeix un emotiu retrobament amb el seu gran amic i Mestre [[Pau Casals]], amb qui s'ha estat escrivint assíduament durant tots aquests anys. Quan hi arriba, la majordoma la rep dient-li que malhaurament està descansant i que no la pot rebre. Ella entona ''El Cant dels Ocells'' des del portal de l'entrada i de sobte ell surt d'una revolada de la seva cambra del primer pis cridant el seu nom "''Conxita! Conxita!''". Més endavant es retrobaran en algunes altres ocasions a la mateixa Prada.

 

 

Al llarg dels anys següents, torna a fer concerts arreu, sovint acompanyada per pianistes com Maria Teresa Balcells, Maria Canela, [[Pere Vallribera]] o la seva gran amiga [[Alícia de Larrocha]], que més endavant escriurà sobre ella: "''Els seus valors humans es reflecteixen en la seva interpretació de la música: honestedat, espontaneïtat i veritat, les qualitats que només es troben en els grans músics de la història''". És convidada a actuar als principals auditoris de Madrid en diverses ocasions, sobretot acompanyada per aquesta última, on les dues artistes delecten el públic més exigent i la crítica les aplaudeix amb entusiasme. El gran crític musical de l'època Fernández-Cid escriu: ''"Tothom tenia la impressió que assistia a la mostra més veritable, més autèntica, d'allò que es pot obtenir amb l'obra d'un músic. Semblava que ens parlés el mateix Granados. (...) Conxita Badia sap fondre l'ordre, que és sinònim de maestria, amb el vol, que ho és de temperament. Crec que per a ella hauria d'encunyar-se, amb puresa i brillantor renovades, la qualificació, tantes vegades prodigada amb culpable liberalitat, d'artista. Conxita Badia posa l'ànima quan canta. La seva formació hi posa l'estil. El seu domini, la claredat. En les seves llavors no es perd ni un matís ni s'apaga una frase. Els seus recitals constitueixen una lliçó exemplar". Antonio de las Heras: "Conxita Badia és més i millor que la perfecció: és la veritat". I Enrique Franco: "Senyor, Senyor, i quina benedicció escoltar Conxita Badia! No m'estranya que gairebé tots els cantants de Madrid hagin assistit a les seves actuacions i l'hagin aplaudit, incansables. He vist plorar Carmen Pérez Durias després de la primera intervenció de la Badia en el cicle Granados. Així, plorar!"''.<ref name="ALAVEDRA"/>