Concha Espina: diferència entre les revisions

Es casà molt jove, l'any 1894, amb Ramón de la Serna Cueto i marxà cap a [[Valparaíso]], [[Xile]]. Allí nasqué el seu fill (i futur escriptor, també) [[Víctor de la Serna]], a finals de l'any 1894. Durant un temps treballà de corresponsal del diari ''[[El Correo Español]]'' de [[Buenos Aires]]. Quan tornà a Espanya l'any 1898 tingué tres fills més: José el 1900, Josefina el 1903 i Luís el 1907. Havia publicat ''Mis flores'' (1904), una col·lecció de versos infantils amb pròleg de [[Menéndez Pelayo]]. El 1909 va fer la primera novel·la, titulada ''La niña Luzmela''. El 1913 publicà ''La esfinge maragata'', considerada la seva obra mestra i premiada per l'[[Real Academia Española de la Lengua|Acadèmia Espanyola]]. Continuà escrivint novel·les, com ''La rosa de los vientos'' de l'any 1915, ''El metal de los muertos'' del 1920 i, a l'any 1926, l'obra ''Altar mayor'' que rebé el [[Premio Nacional de Literatura]]. També va ser autora de narracions curtes i de l'obra de teatre ''El jayón'' (1919). Quan esclatà la [[Guerra civil espanyola|Guerra Civil]] encara continuà publicant, amb ''Esclavitud y Libertad'', ''Retaguardia'' i ''La luna roja'', entre d'altres. Després de la guerra, alel 1940 es quedà cega, però encara publicà una última novel·la, anomenada ''El más fuerte'', el 1947.