Canonització: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 4:
És un costum de les esglésies [[Església catòlica|catòlica]] (incloses les del ritus oriental) i [[Església ortodoxa|ortodoxa]] (amb totes les seves variants). L'[[anglicanisme]] accepta el culte als sants, però només ha fet una canonització en la seva història, la de [[Carles I d'Anglaterra]]. Les altres confessions cristianes, encara que admeten l'existència dels sants i accepta la commemoracio de la seva memòria, no n'admet la veneració ni la seva intermediació entre els homes i Déu.
== Procés de canonització ==
El procés de canonització declara que un difunt ha viscut una vida de santedat, i ha realitzat més d'un miracle després de la seva mort o hi hagi miracles que puguin atribuir-se a la intercessió de la persona objecte del procés. És un procés gradual que pot durar molts anys i que té quatre fases, en cadascuna de les quals la persona és proclamada, successivament: [[servent de Déu]], [[venerable]], [[beat]] i, finalment, [[sant]].
Comença quan el [[bisbe]] de la regió d'on va néixer, va viure o va morir el candidat fa recollir proves i testimonis que permetin provar que la persona va viure en santedat o va practicar heroicament les virtuts cristianes. Si és així, és declarat ''Servent de Déu''. El bisbe presenta llavors el cas a la [[Santa Seu]], a la Congregació per a les Causes dels Sants, amb la biografia completa, i evidències dels fets, i, si n'hi ha, del miracle atribuït a la persona. Aquest cas és avaluat per un grup d'experts en ciències (catòlics i no catòlics) i teòlegs. Si el cas és aprovat el candidat és declarat ''venerable'' i si hi ha un miracle i queda demostrat que ha estat realitzat per la intercessió de la persona, és proclamat ''beat'' durant una cerimònia de beatificació. Un segon miracle donaria lloc a un altre examen i a la proclamació de la persona com a ''sant'' durant la cerimònia de canonització.
La decisió final sobre l'oportunitat de canonitzar la persona correspon al [[papa]]. Llavors es fixa el dia consagrat a la seva memòria al [[calendari litúrgic]] i al ''[[Martirologi]] romà'', que sol coincidir amb el ''[[dies natalis]]'' és a dir, el de la seva mort i, per tant, el seu "naixement" a la vida eterna. Només en els casos que aquest dia coincideix amb alguna altra festivitat assenyalada del calendari es canvia per un altre dia, per tal d'evitar la duplicitat de celebracions.
A les esglésies ortodoxes, quan la veneració a un difunt s'estén entre els fidels, es reuneix el sínode amb al primat (patriarca o arquebisbe) i estudia la santedat d'aquella persona. És aquest sínode, local, qui en decideix i proclama la santedat i en determina el dia o dies de festa litúrgica. Llavors s'adopta un himne en honor seu i es comença a elaborar un cànon iconogràfic pel sant.
{{Canonització}}
==Història==
Durant el primer mil·lenni del cristianisme, el culte, primer als [[màrtir]]s i després als [[confessor]]s, estava regulat per les esglésies particulars (les [[diòcesi]]s). Els [[bisbe]]s, individualment o col·legiada en sínodes, autoritzaven els nous cultes amb les cerimònies de l'''elevatio'' (elevació als altars) o la ''translatio corporis'' (traslació del cos o les relíquies). Amb posterioritat, aquests actes s'han anomenat '''canonització episcopal''' o '''canonització particular''', ja que implicaven només l'església local, sense que el culte s'estengués a altres bisbats.
| |||