William Edward Parry: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: Secretari de Estat britànic > Secretari d'Estat britànic
m Corregit: obra quedès sense > obra quedés sense
Línia 28:
[[Fitxer:ParryMapa.jpg|right|250px|thumb|Carta del viatge del ''HMS Hecla & Griper'']]
[[Fitxer:The_Crews_of_H.M.S._Hecla_&_Griper_Cutting_Into_Winter_Harbour,_Sept._26th,_1819.jpg|right|250px|thumb|''The Crews of H.M.S. Hecla & Griper Cutting Into Winter Harbour, Sept. 26th, 1819'' (Les tripulacions del ''H.M.S. Hecla & Griper'' a Winter Harbour, 26 de setembre de 1819. Apunt de [[Frederick William Beechey]] ).<ref>Del ''Journal of a Voyage for the Discovery of a North-West Passage from the Atlantic to the Pacific: Performed in the Years, 1819-20, in His Majesty’s Ships Hecla and Griper, Under the Orders of William Edward Parry; With an Appendix Containing the Scientific and Other Observations'', 1821, From The Library at The Mariners’ Museum, G650.1819.P2 rare."</ref>]]
[[Fitxer:Caspar David Friedrich 006.jpg|right|250px|thumb|''El Mar de Gel'' («Das Eisman») de [[Caspar David Friedrich]], 1823-1824, va ser inspirada en les notes de l'expedició de Parry de 1819-1820. La dura naturalesa i la composició radical però, van provocar que l'obra quedèsquedés sense vendre a la mort de l'artista el 1840.]]
L'any següent, 1819, Parry va aconseguir el comandament d'una nova expedició àrtica, formada per dos vaixells: el ''HMS Hecla'', una bombarda de 375 tones, amb ell com a cap i [[Frederick William Beechey]] com a segon i dibuixant, i el ''HMS Griper'', un bergantí de 180 tones, sota les ordres del tinent Liddon. Tenien l'ordre expressa de l'Almirallat d'explorar l'[[estret de Lancaster]] per determinar si estava o no tancat per muntanyes. Van sortir d'Anglaterra el 4 de maig de 1819 i el 4 d'agost van arribar a l'estret de Lancaster, que lliure de gel i sense muntanyes que el tanquessin, els va permetre avançar fins als 74° 16′N. En aquest moment van tenir un problema de navegació no conegut fins llavors, motivat per la proximitat del [[pol nord magnètic]] que va fer impossible l'ús de la [[brúixola]]. Això va fer que haguessin d'orientar-se mitjançant navegació de les estrelles, i, en els dies en què el cel no estava clar, només auxiliats per la direcció dels canviants vents. Van seguir internant-se en aigües de l'estret de Lancaster, deixant al nord l'[[illa de Devon]] i al sud l'[[illa de Baffin]], fins a arribar a l'[[estret del Príncep Regent]], al que van donar nom. Van entrar a l'estret però el gel els va obligar a fer mitja volta altra vegada cap a l'estret de Lancaster, per seguir el viatge cap a l'oest, deixant la costa meridional d'Illa Devon sempre al nord, i endinsant-se a l'[[estret de Barrow]]. Van seguir navegant vorejant les costes meridionals de l'[[illa de Cornwallis]] (batejada en honor a l'almirall de la [[Royal Navy]] [[William Cornwallis]]), l'[[illa de Bathurst]] (batejada en honor del Comte Henry Bathurst, Secretari d'Estat britànic per a la guerra i les colònies) i [[illa de Melville (Canadà)|illa de Melville]], fins a assolir el meridià 110º W, en què la tripulació va guanyar la prima de 5.000 lliures que atorgava l'Almirallat a qui el sobrepassés. Van seguir cap a l'oest, amb una capa de gel relativament prima, fins que en veure, al sud, les costes meridionals de l'[[illa de Banks]] el gel es va fer més gruixut, fent impossible l'avanç. En total van recórrer uns 1.100 km avançant sempre a l'oest, en el que és el principal tram del [[Pas del Nord-oest]].