Plini el Vell: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 34:
Més tard, durant el regnat de Tito, exactament a l’any 79 d. de C., va estar a càrrec de la flota de Miseno, molt a prop de Nàpols, lloc on es trobava al moment de la seva mort. Plini el Vell, encegat pel seu desig de veure l’erupció en directe, va morir a Estabia, asfixiat pels gasos del volcà Vesubi. Aquest episodi és el més conegut de la seva biografia, i Plini el Jove l’explica en un dels seus fragments.<ref name="CECILI"/> (6, 16, 4 ss):
 
<< ''[4] Era a Misènum i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè abans de les calendes de setembre la meva mare l'assebentà que apareixia un núvol de grandària de forma desacostumades. [5] ... Es posa les sandàlies i puja en un lloc des d'on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava el núvol -- els que s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sorita, després es va saber que del Vesuvi, -- la semblança i la forma del qual s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre.''
<< ''4. Estaba en Miseno pues era comandante de la flota. Aproximadamente a la hora séptima del día noveno de las Calendas de septiembre mi madre le mostró que se veía una nube de un tipo y tamaño inusitados. 5. [...] El subió al lugar desde donde mejor podía verse aquél extraño fenómeno. La nube se elevaba – al mirarla desde lejos no se sabía de qué monte surgía; luego se supo que había sido del Vesubio – parecida a un árbol por su forma, más concretamente a un pino [...].''
 
''[7] A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacle semblà extraordinari i digne d'ésser conegut més de la vora. Manà aparellar un libúrnica i em dóna permís d'anar amb ell, si jo volia. Li vaig respondre que m'estimava més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. [8] Ja sortida de casa quan rep un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminnècia del perill -- per tal com al seva vil·la queia al bell dessota de la muntanya i no li restava altra fugida que per les naus, -- li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. [9]. Ell canvia aleshores de parer i apressa tant com pot allò que havia començat amb un intent científic. Vara uns quants quatrirrems i hi puja ell mateix, per tal dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perquè la riba era freqüentada per la seva amenitat. [10] Es llança pel camí dret cap allà d'on els altres fugen, té encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malaurança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.''
''7. Le pareció curioso, como hombre eruditísimo que era, y algo digno de ser conocido desde más cerca. Ordenó preparar una barca liburnia. A mí me ofreció ir con él, si quería. Yo le respondí que prefería quedarme estudiando, pues por casualidad él me había dado trabajo de la escritura. 8. Salió de casa; recogió una nota de Rectina, la mujer de Casco (su finca se hallaba en bajo y no podía huir más que en barco), le suplicaba que la sacara de tan gran desastre. 9. Entonces é cambió sus planes y lo que había empezado con afán de estudio acabó con la mayor magnanimidad. Sacó las cuatrirremes y subió é mismo para ayudar no sólo a Rectina sino a muchos otros [...]. 10. El se apresuraba hacia el lugar del que otros huían y mantenía rumbo directo y derecho el timón hacia el peligro, libre de miedo hasta tal punto que dictaba o anotaba todas las fases de aquel mal y todos sus aspectos según los iba percibiendo con la vista.''
 
''11. A medida que las naves se acercaban, iban cayendo sobre ellas cenizas más densas y más calientes y más calientes y ya incluso trozos de piedra pómez y piedras calcinadas y partidas por el fuego; ya ''había un bajo fondo y las rocas desprendidas del monte hacían inaccesibles los litorales. Dudó un momento si retroceder, pero al punto le dijo al timonel que siguiera: “a los valientes les ayuda la fortuna”, dijo. “Pon rumbo a la casa de Pomponiano”. 12. Este se hallaba en Estabia, al otro lado del golfo (pues el mar llena la curvada costa que insensiblemente se cierra en círculo)'. Allí, aunque todavía no se hallaba cerca el peligro, se había visto que crecía y se aproximaba. Por eso, Pomponiano había cargado sus cosas en unas barcas dispuesto a huir, si el viento se hacía contrario. En ese momento a mi tío le condujo hasta allí un viento favorable. Abraza a su amigo, que se hallaba tembloroso, le consuela, le anima y para aliviar los temores de aquél con su propia tranquilidad ordena que le bajen en el baño y después de lavarse, se reclina a la mesa y cena alegre o, lo que es igual de meritorio, pareciendo que lo estaba.''''