Roma havia parlat, i la doctrina janseatica condensada en les cinc proposicions condemnades formalment pel Vicari de Crist havia rebut un cop mortal. El fet, en si ja decisiu, revestí major importància al promulgar-ne la butlla ''Cum occasione'' amb la sanció regia. Els jansenistes reconegueren el fals de la seva situació i per sortir airosos d'aquesta, [[Angèlica Arnauld]] acudí a una subtilesa: les proposicions condemnades i què, pel mateix, s'havien de refusar, o no estaven en l’''Augustinus'' o, d'ésser contingudes en aquest, tenien un altre sentit que el que se'ls hi donava en el document pontifici; ja que la doctrina de Jansen s'identificava amb la de [[Sant Agustí]], i aquesta ni podia ni volia censurar-la l'Església. TantTan subtil defugi no podia convèncer només que als obstinats o als ignorants, pel qual el Març de [[1564]] aquesta arbitrària interpretació fou refusada per 38 bisbes, els quals comunicaren la seva decisió al Summe Pontífex. Per la seva part els jansenistes recalcitrants seguiren pel camí de les evasives. Amb ocasió d'haver-ne negat l'absolució al duc de [[Liancourt]], mentre no acceptes l'absolució de l'''Agustinus'', l'Arnauld introduí la famosa distinció entre el dret i el fet, que en el successiu hauria d'ésser la base de la resistència dels jansenistes a la decisió de l'Església. Els dictàmens de l'Església (deia en substància Arnauld) ni són tots d'igual valor, ni imposen les mateixes obligacions: quan es tracta de la veritat o falsedat d'una doctrina, del seu origen rebel·lat o de la seva heterodòxia, l'Església, en virtut de la seva divina missió, és l'a anomenada a dictaminar, ja que és una qüestió de dret; però si existeix dubte envers de l'existència de la tal doctrina en un determinat llibre, en aquest cas es tracta purament d'un fet humà i què, per ser tal, no cau dintre de la jurisdicció de l'autoritat sobrenatural, docent, que [[Jesucrist]] instituí en la seva Església.
