Califat Fatimita: diferència entre les revisions

La posterior política fatimita va estar dirigida a dominar la [[Mediterrània]] central, enfrontant-se amb la flota dels [[omeies]] espanyols, i a conquerir Egipte. diverses expedicions partiren rumb a Orient i totes fracassaren, mancades de punts de suport. Però, per fi, al-Muizz ([[952]]-[[975]]) assolí la gesta –''únic cas en la història''- de conquistar la vall del [[Nil]] amb un exèrcit procedent d'Occident. L'expedició victoriosa fou cantada pel poeta andalús al seu servei, Ibn Hani, i com a record d'ella manà edificar la ciutat d'El Caire ([[969]]) i construir la mesquita d'[[Mesquita d'al-Azhar|al-Azhar]], que, al córrer dels segles, han arribat a ser, respectivament, la capital del món àrab i la universitat islàmica per excel·lència.

 

 

Aquestes circumstàncies motivaren que els califes fatimites no pogueren evitar la separació de llurs territoris occidentals, que restaren en mans dels síries, primer els seus fidels servidors i després rivals insolents. Per venjar-se d'ells, el califa [[Al-Mústansir (fatimita)|Al-Mústansir]] ([[1036]]-[[1094]]) finançà l'emigració massiva de les tribus àrabs beduïnes dels [[Banu Sulaym]] i [[Banu Hilal]], que saquejaren els territoris reticents, arrasaren les oliveres que, des de l'antiguitat, feien la riquesa de Tunísia, i durant segles constituïren un element d'inestabilitat política en tota l'[[Àfrica Menor]], a la què, per altra banda, contribuïren a donar la capa d'àrabització amb el qual la veiem avui dia.