Meteorologia espacial: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: executat al 2012 > executat el 2012 |
m Corregit: que que són afectats > que són afectats |
||
Línia 8:
Durant segles, les persones han observat les [[Aurora polar|aurores]], que és causada pel clima espacial, però no l'entenien. Els exploradors de l'[[edat mitjana]] a Europa, utilitzant una [[pedra imant]] com una brúixola magnètica van assenyalar que de tant en tant la direcció de la pedra es desviava des del nord magnètic. Això va ser descrit en el 1600 al [[De Magnete]] però no es va entendre que era causada pel clima espacial fins al segle XIX. El clima espacial va afectar als primers telègrafs elèctrics el 1840 en diverses àrees i en diverses ocasions. La gran [[fulguració solar de 1859]] va interrompre les operacions telegràfiques arreu del món, fent que es publiqués en articles de molts dels diaris importants en aquell moment. En [[Richard Carrington]] va connectar correctament el trastorn amb una flamarada solar observada el dia anterior i una gran desviació del camp magnètic de la Terra (o [[tempesta geomagnètica]]) simultània amb la interrupció del telègraf. Amb aquesta connexió, el clima espacial, com el coneixem ara, es va convertir en un tema de recerca acadèmica en l'estudi de la física solar. [[Kristian Birkeland]] explica la física de l'aurora creant aurores artificials en el seu laboratori i va predir el [[vent solar]]. Amb la introducció de la ràdio per a usos comercials i militars, es va observar que hi havia períodes d'estàtica extrema o soroll. Una interferència de radar severa durant en un esdeveniment solar el 1942 va conduir al descobriment de ràfegues solars de ràdio (ones de ràdio que cobreixen una àmplia gamma de freqüències creades per una [[erupció solar]]), un altre aspecte més de la meteorologia espacial.
Al [[segle XX]], l'interès per la meteorologia espacial s'han expandit als sistemes militars i comercials, ja
Amb l'[[Any Geofísic Internacional]] (IGY en anglès), hi va haver un enorme augment en la investigació sobre el clima espacial. Lesd ades basades en Terra obtingudes durant l'IGY va demostrar que l'aurora que es va produir en una ''auroral oval'', era una regió permanent de luminescència de 15-25 graus de latitud dels pols magnètics i 5 a 20 graus d'ample.<ref>Y. I. Feldstein, A Quarter Century with the Auroral Oval, EOS, Trans. Am. Geophys. Union, 67, 40 761pp, 1986</ref> El 1958, el satèl·lit [[Explorer I]] va descobrir els [[Cinturó de Van Allen|cinturons de Van Allen]]<ref>Paul Dickson, Sputnik: The Launch of the Space Race. (Toronto: MacFarlane Walter & Ross, 2001), 190.</ref> o les regions de partícules de radiació atrapades pel camp magnètic de la Terra. Al gener de 1959, el [[satèl·lit artificial]] [[Unió Soviètica|soviètic]] [[Luna 1]], va realitzar la primera observació directa del [[vent solar]] i en va mesurar la seva força. El 1969, el INJUN-5 (també anomenat Explorer 40<ref>[http://nssdc.gsfc.nasa.gov/nmc/spacecraftDisplay.do?id=1968-066B NASA NSSDC INJUN-5 page]</ref>) va realitzar la primera observació directa del camp elèctric a la ionosfera de la Terra en alta altitud causat pel vent solar.<ref>Cauffman, D., and D. Gurnett (1971), Double-Probe Measurements of Convection Electric Fields with the Injun-5 Satellite, J. Geophys. Res., 76(25), 6014-6027</ref> A principis de la [[dècada de 1970]], les dades de Triad van demostrar que hi ha corrents elèctrics permanents que flueixen entre l'aurora oval i la magnetosfera.<ref>A. J. Zmuda and J. C. Armstrong, ''The Diurnal Flow Pattern of Field-Aligned Currents'', J. Geophys. Res., 79, 31, 4611pp, 1974</ref> Des d'aquests i altres descobriments fonamentals, la investigació sobre el clima espacial ha crescut de manera exponencial.
|