Vestal: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
afegint referències |
||
Línia 1:
[[Fitxer:Vestal Palatino Inv12491.jpg|thumb|Baix-relleu d'una vestal]]
A l'[[antiga Roma]], una sacerdotessa consagrada a la [[deessa]] [[Vesta (mitologia)|Vesta]], rebia el nom de '''Verge Vestal''' o simplement '''Vestal'''. Al començament eren elegides pel [[rei de Roma]] i després, al proclamar-se la [[república romana]], pel ''[[Pontífex Màxim]]''.
==Requisits==
Les vestals havien de ser [[verge]]s, de pare i mare reconeguts i lliures que mai
Havien d'anar vestides de blanc, amb un vel cobrint el cap i portant una làmpada encesa, doncs la seva major responsabilitat era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples.
▲Les vestals havien de ser [[verge]]s, de pare i mare reconeguts i lliures que mai havien estat [[esclau]]s i que tinguessin una ocupació honorable i residència a Itàlia, i de gran bellesa. L'escollida no podia tenir menys de 6 anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits. Un dels seus majors responsabilitats era mantenir encès el [[foc sagrat]] dels seus temples. Estaven tocades amb un vel al cap i portant una làmpada, naturalment encesa, entre les mans.
La [[llei Papia]] ordenava que quan es produïa una vacant el [[Pontífex Màxim]] havia de seleccionar vint donzelles i d'aquestes una era elegida per sorteig, amb preferència la que ja tenia una germana vestal i les filles de sacerdots d'alt rang
==Obligacions==
El servei com a vestal durava trenta anys. Els primers deu aprenia els misteris annexes als seus deures i era anomenada ''discipula''; els següents deu feia les cerimònies, i als darrers deu donava instrucció a les novícies
A més de privilegis i honors per tot arreu, les vestals podien testar, encara vivint els seus pares. Fins i tot disposar del seu sense necessitat de tutor o
▲El servei com a vestal durava trenta anys. Els primers deu aprenia els misteris annexes als seus deures i era anomenada ''discipula''; els següents deu feia les cerimònies, i als darrers deu donava instrucció a les novícies; durant tot aquest temps havia de mantenir el vot de castedat, però una vegada passats els 30 anys era lliure de fer el que volgués i fins i tot es podia casar encara que molt poques feien ús d'aquest privilegi i en general les vestals morien com havien viscut: al servei d'una deïtat com a celibatàries al temple. La decana de les vestals era anomenada ''Vestalis Maxima'' o ''Virgo Maxima''.
Eren les encarregades de mantenir el foc encès als temples i de preparar els ingredients necessaris per als sacrificis públics o privats, com ara la ''mola salsa'', una barreja de farina torrada i sal, que s'escampava per damunt les víctimes (d'on ve el terme "immolar").
La seva ocupació fonamental era guardar el foc sagrat. Si aquest arribava a extingir-se, llavors, es reunia el [[Senat]], es buscaven les causes, es remeiaven, s'expiava el temple i es tornava a encendre el foc. El foc era encès usant la llum solar com a font d'ignició. La vestal que hagués estat de guàrdia quan el foc s'apagava, era fuetejada.▼
▲A més de privilegis i honors per tot arreu, les vestals podien testar encara vivint els seus pares. Fins i tot disposar del seu sense necessitat de tutor o guaridor.
Ben aviat van esdevenir una institució de prestigi, per exemple, quan [[Juli Cèsar]] va ser assenyalat per [[Sul·la]] com un possible [[Proscripció|enemic de l'estat]], les vestals van intercedir-hi i van aconseguir el seu perdó. <ref>{{ref-llibre|cognom=[[Suetoni]]|títol="Julius Caesar"|pàgines=1.2.}}</ref>L'emperador [[August]] no feia cap cerimònia important sense incloure les vestals. Alguns els van atribuir poders màgics, com ara evitar amb les seves oracions la fugida dels esclaus.<ref>{{ref-llibre|cognom=Plini|títol=Història Natural, V|pàgines=280}}</ref>
Les vestals tenien el privilegi d'absoldre un condemnat a mort que trobessin quan aquest era conduït al [[cadafal]], sempre que es demostrés que l'encontre havia estat casual.
==Càstigs==
▲La seva ocupació fonamental era guardar el foc sagrat. Si aquest arribava a extingir-se, llavors, es reunia el [[Senat]], es buscaven les causes, es remeiaven, s'expiava el temple i es tornava a encendre el foc. El foc era encès usant la llum solar com a font d'ignició. La vestal que hagués estat de guàrdia quan el foc s'apagava, era fuetejada.
[[Image:RomaCasaVestaliDaPalatinoOvest.JPG|thumb|200px|Restes de la Casa de les Vestals al [[Fòrum romà]], vistes des del Palatí.]]
La seva existència a [[Alba Longa]] connecta amb la tradició romana. La mare de [[Ròmul i Rem|Ròmul]], [[Rea Sílvia]] era membre de la germandat. El seu establiment a Roma és atribuït a [[Numa Pompili]] que en va seleccionar quatre, dos de la tribu dels ''titienses'' o títies i dos del ''ramnes'', i més tard se'n van afegir dues més de la tribu dels ''luceres'' per decisió de [[Tarquini Prisc]] o de [[Servi Tul·li]] segons les fonts. Sembla que aquest nombre va restar sense canvis encara que algunes fonts parlen d'una setena verge afegida molt posteriorment.▼
El perdre la [[virginitat]] era considerat una falta pitjor fins i tot que el permetre que s'apagués el foc sagrat. Inicialment, el càstig era la [[lapidació]], després aquesta pena va ser substituïda per la decapitació i l'enterrament en vida. Tanmateix, només es coneixen vint casos en els quals aquesta falta va ser detectada i castigada. Per a castigar-la se la feia vestir de dol i era potada en una llitera tancada, com si fos un cadàver, al ''Campus sceleratus''(«lloc dels condemnats»), un lloc a prop de la [[Porta Col·lina]] dins dels murs de la ciutat, a la part baixa del [[Quirinal]] <ref>{{ref-llibre|cognom=Luigi Castiglioni, Scevola Mariotti|títol=Vocabolario della lingua latina|pàgines=2256|editorial=ed. Loescher.}}</ref>. Allà la deixaven en un sepulcre amb una llàntia, una ració de pa, aigua, llet i oli. El sepulcre es tancava i així passava a l'oblit. Per al còmplice el càstig era semblant al d'un esclau: fustigació fins a morir.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol=Rhōmaikē archaiologia, I|pàgines= 78.5}}</ref>
De fet, almenys fins al finals de la república, la sentència de mort d'una vestal no tenia perquè estar causat per una falta comesa per ella, sinó que sembla que podia ser un sacrifici humà encobert amb la intenció d'apaivagar el que els romans interpretaven com l'ira dels déus quan esdevenien desastres públics (com ara el setge del gal [[Brennus (segle IV aC)|Brennus]], o la [[Batalla de Cannes|derrota de Cannes]] contra els cartaginesos ), o signes ominosos en períodes d'agitació social (com la condemna de la Vestal Oppia l'any 483, que coincidint amb l'acusació de trencament del vot de virginitat, se la va relacionar amb les nombroses lluites internes i externes i de fer monstruosos miracles que van succeir en aquell període).<ref>{{ref-llibre|cognom=Titus Livi|títol=Ab urbe condita, llibre II|pàgines=42}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol=Rhōmaikē archaiologia, VIII|pàgines= 89}}</ref>
Dionís d'Halicarnàs narra la història de la vestal Orbilia que l'any 472 aC, quan a Roma es buscaven els motius pels quals els déus havien portat una epidèmia de pesta a la ciutat, se la va trobar culpable d'haver trencat el vot de castedat i, per aquest motiu, va ser condemnada a morir. En conèixer's la condemna, un dels homes acusats de ser el seu amant es va suïcidar i un altre va ser ajusticiat al fòrum.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol=Rhōmaikē archaiologia, IX|pàgines= 40}}</ref>
Titus Livi narra<ref>{{ref-llibre|cognom=Titus Livi|títol=Ab urbe condita, llibre VIII|pàgines=15}}</ref> una altra història, el d'una vestal anomenada Minucia, que va ser condemnada a ser sepultada viva per portar una vestimenta no gaire adient per una sacerdotessa (337 aC), i també explica el cas d'una vestal anomenada Tuccia, qui va ser exonerada miraculosament, per intervenció de la deessa Vesta, el 230 aC, després d'haver estat acusada de faltar al vot de virginitat.<ref>{{ref-llibre|cognom=Eric M. Moormann|títol=Miti e personaggi del mondo classico|pàgines=736|lloc=Milà|editorial=ed. Bruno|any=1997}}</ref>
==La llegenda dels orígens==
[[File:Vestal.JPG|thumb|200px|''Vestal'', pintura de [[Frederic Leighton]] (1830-1896)]]
▲La seva existència a [[Alba Longa]] connecta amb la tradició romana. La mare de [[Ròmul i Rem|Ròmul]], [[Rea Sílvia]] era membre de la germandat.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Luci Anneu Flor]]|títol=Epitome de Gestis Romanorum|pàgines=DCC, I, 1.2.}}</ref><ref>{{ref-llibre|cognom=[[Dionís d'Halicarnàs]]|títol=Rhōmaikē archaiologia|pàgines=I, 76.3}}</ref> El seu establiment a Roma és atribuït a [[Numa Pompili]]<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Titus Livi]]|títol=Ab Urbe condita libri, I|pàgines=20}}</ref> que en va seleccionar quatre, dos de la tribu dels ''titienses'' o títies i dos del ''[[tribus romanes|ramnes]]'', i més tard se'n van afegir dues més de la tribu dels ''[[tribus romanes|luceres]]'' per decisió de [[Tarquini Prisc]] o de [[Servi Tul·li]]<ref>{{ref-llibre|cognom=Plutarc|títol=Vides Paral·leles. Vida de Numa|pàgines=9, 5-10}}</ref> segons les fonts. Sembla que aquest nombre va restar sense canvis encara que algunes fonts parlen d'una setena verge afegida molt posteriorment.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Ambròs de Milà]]|títol=Carta a Valentinià, carta 18|url=http://www.newadvent.org/fathers/340918.htm}}</ref>
Segons [[Marc Terenci Varró|Varró]], les quatre primeres vestals es deien : Gegania, Veneneia, Canuleia,i Tarpeia.<ref>{{ref-llibre|cognom=Plutarc|títol=Vides Paral·leles. Vida de Numa|pàgines=X, 7}}</ref>
==La darrera vestal==
La implantació del cristianisme en l'imperi no va portar, si més no durant els primers segles, la desaparició del col·legi de les vestals. Ans al contrari, les Vestals, eren les sacerdotesses d'un culte mil·lenari i van continuar sent un cos molt respectat fins al segle IV. L'ultima gran sacerdotessa fou Celia Concordia (384).
En haver-se imposat el [[Primer Concili de Nicea|credo nicè]] com a religió de l'estat l'any 380, amb l'[[Edicte de Tessalònica|edicte de Tessalònica]], l'emperador [[Teodosi I]] va ordenar una sèrie de decrets que, a partir del 391, van prohibir el manteniment de qualsevol culte pagà, amb la conseqüent extinció del foc que les vestals mantenien encès des de generacions. L'historiador [[Zòsim]] narra com Serena, neboda de l'emperador Teodosi, va profanar el temple de Vesta entrant en ell i agafant una cinta que tenia al coll l'estàtua de la deessa. Llavors a la sacerdotessa Cèlia li van saltar les llàgrimes i la va maleir.<ref>{{ref-llibre|cognom=[[Zòsim]]|títol=La nova història, V|pàgines=38}}</ref>
==Referències==
{{Referències}}
== Vegeu també ==
* [[Emília (vestal)]].
| |||