Antígona (Salvador Espriu): diferència entre les revisions

m
Correcció tipogràfica: espais sobrants
m (Corregit: la mort . Una > la mort. Una)
m (Correcció tipogràfica: espais sobrants)
 
Només Eumolp ajudarà Antígona i suportarà el destí tràgic. Així dos éssers extrems dins l'ordre social són agermanats per la mateixa noblesa d'esperit. La seva presència incomoda el poder. A més de la rebel·lia i la pietat envers els morts, l'heroïna ens remet també al tema de la ceguesa, constant en Espriu "Qui fos cec com el meu pare, per no veure aquest dia!" En Antígona, però el procés serà contrari al del seu pare Èdip. Edip es buida els ulls, ja que aquests no li revelaren la veritat. Vell i cec augura la guerra entre germans; així li ho diu a Polinices:" No pot ser que enderroquis aquells murs. No, abans cauràs sollat de sang i el consanguini teu caurà igualment"
Antígona, en canvi, sap que les profecies s'han acomplert i voldria esdevenir cega per tal de no conèixer la fatalitat, i tot i així la seva ceguesa no alteraria la veritat. Per això el seu únic destí, perquè no pot suportar la realitat, serà la mort. Una mort que comportarà la presència de la fosca " No sé si moro justament però sento que moro amb alegria. Privada de llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la meva ciutat." A la cova li serà permès de veure-hi, amb la puresa del record, amb la memòria que la salvarà . Cal veure un cert paral·lelisme amb l'autor que al pròleg ens diu que ell també estima Tebes, la font Dirce, el riu ...
Ismene és la germana d'Antígona, d'Etèocles i Polinices i simbolitza la indecisió i l'oblit. Ella que ha vist la mort dels germans no és capaç d'actuar amb la noblesa d'Antígona. El record del pare només li produeix horror. Diu " Aquest vell ( Tirèsies ) m'horroritza, em recorda el pare quan ja era cec ." Ismene és feble, no pot suportar la visió del seu germà voltat d'ocells " No reconec Polinices en aquest cos podrit " . Ismene és guiada per la por i per la llei del tirà " No puc violar la llei ni vèncer la meva por ". Esdevindrà un ésser buit, sense memòria, mort " una conca que no tindrà nebots " .
 
Eurídice, muller de Creont, esdevé a la primera part una mena d'equilibri entre Euriganeia i Astimedusa. Si Astimedusa representa l'optimisme, la incredulitat davant els auguris de Tirèsies, Euriganeia és dominada pel dolor i representa la fatalitat i el pessimisme, a causa de la pèrdua dels fills . Aquest dolor és tan fort que li anirà esborrant la memòria. Euriganeia és la resignació davant la vida dolorosa " el triomf del déu advers ens imposa la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibililitat." Eurídice es va perfilant com un personatge neci que no tem els déus. El seu instint era desfavorable al matrimoni del seu fill Hèmon amb Antígona, per això " després del decent i moderat disgust, respirarà en endavant més tranquil·la ".
 
Etèocles, el germà d'Antígona, és utilitzat per Creont ( l'oncle ) per prendre el poder. Havien de regnar un any cada germà, però Polinices és desposseït dels seus drets i Etèocles esdevé l'únic rei de Tebes. Dominat per l'ambició, com li retreu Antígona, és empès a la guerra fraticida . Creont, astútament, li desaconsella el combat, perquè sap que així Etèocles sentirà ferit el seu orgull i s'enfrontarà amb Polinices . Encegat pel poder, morirà víctima de la weva pròpia ceguesa i de l'astúcia de Creont .
 
Creont és el germà de Iocasta, vol el govern de Tebes, vol ser rei . Actua per pragmatisme polític i per això no vol enterrar Polinices.
A l'obra de Sòfocles, Creont amb la seva actuació atreu sobre el poble la fatalitat del destí. En canvi Espriu salva el poble.
 
A Tirèsies la vida interior li permet vaticinar el futur. Està destinat a revelar les desgràcies dels altres, però es desconeix a si mateix.
 
Eumolp és un esclau geperut, representa l'element grotesc que viu la realitat. Es rebel·la contra la seva condició i acompanya Antígona. Comparteix amb ella la noblesa d'esperit, tot i ésser d'una classe social baixa i marginal .
 
El Lúcid Conseller, incorporat per Espriu a la darrera versió de la tragèdia, és un personatge situat al marge del temps en què trancorre l'obra, la qual cosa es fa evident pel tipus de reflexió que fa, pel to de les seves paraules i pel llenguatge lacònic i categòric, crític i irònic, distanciador. Aquest personatge ens obliga a fer una lectura crítica, ens fa reflexionar sobre la realitat dramàtica de la guerra i la postguerra a la nostre país. La seva visió dels fets converteix l'acte tràcgic d'Antígona en sacrifici estèril i va; no hi ha salvació possible. Les paraules del Lúcid ens aboquen a una doble tragèdia : la de l'heroïna i la de tota la col·lectivitat que no es pot salvar amb rebel·lia ni heroisme. Aquí trobem l'Espriu pessimista. Coneix la veritat però calla, perquè sap que la paraula és inútil.
1.166.425

modificacions