Nanotub: diferència entre les revisions

Els nanotubs es caracteritzen per presentar una gran complexitat [[electrònica]], si tenim en compte les regles [[quàntica|quàntiques]] que regeixen la [[conductivitat elèctrica]] amb la mida i la geometria d'aquests. Aquestes estructures poden comportar-se, des d'un punt de vista elèctric, en un ampli marge de comportament, començant pel comportament [[semiconductor]] fins a presentar, en alguns casos, [[superconductivitat]]. Aquest ampli marge de conductivitat és determinat per relacions fonamentalment geomètriques, és a dir, en funció dels seus [[diàmetre]], [[torsió (mecànica)|torsió]] ([[Quiralitat (química) |quiralitat]]) i el nombre de capes de la seva composició . Així, per exemple, hi ha nanotubs rectes (''Armchair'' i ziga-zaga) en què les disposicions hexagonals, a les parts extremes del tub, són sempre paral·leles a l'[[eix de simetria]]. Aquesta distribució, en funció del diàmetre, permet que dos terços dels nanotubs no quirals siguin conductors i la resta semiconductors. En el cas dels nanotubs quirals, els [[hexàgon]] s tenen un cert angle respecte a l'eix del tub, és a dir, la distribució dels hexàgons laterals que conformen l'estructura presenta amb respecte a l'eix central del tenir un enrotllament de caràcter helicoide. Aquest tipus de conformació dificulta el pas dels electrons als estats o bandes de conducció, de manera que, aproximadament, només un terç dels nanotubs presenta conducció apreciable i sempre en funció de l'angle de torsió.

D'entre les múltiples aplicacions dels nanotubs de carboni, potser les més interessants es troben en el domini de l'electrònica, ja que aquests poden exercir el mateix paper que el silici en els dispositius electrònics però a escala molecular, on els semiconductors deixen de funcionar .