Obre el menú principal

Canvis

m
Correcció tipogràfica: espais sobrants
| img_alçat =
| img_planta =
| intervencio1 = Construcció de nau amb absis trilobat, del claustre i la sala capitular (a l'oest d'aquest) <ref name="Aguelo&Huertas1">Vegeu Aguelo & Huertas (2003) pàg. 753</ref>
| intervencio1_any = 1230-1278
| intervencio2 = Reforma integral de l'església, construcció de les capelles i reforma del claustre<ref name="Aguelo&Huertas1"/>
| color contingut = #FFF68F
| títol = Nota dels títols pertañents á la adquisició del terreno que en 1822 era pórtico y pati devant la iglesia de Sta. Catharina
| contingut = ''Part del sobredit terreno fou donat al Convent per sementiri, en 1252, per D. Berenguer de Palau.»<br>«La restant part del terreno ais 13 deis idus de octubre de 1320 en poder de Bartomeu Vilalta Not. Pub. de Barcelona Sibilla muller de Pere Clascar ab consentiment de son marit vengué á Fr. Bernat Puigcercós Prior y al Convent, que consistia en un espay de terra en franch alou que tenia entre lo seu hort y lo Convent prop la iglesia contiguo al terreno que fou de Berenguer Palau; del cual espay sen destina part per lo cementiri, que's tanca ab parets, y altre part per un carrer que asenyalá lo Convent; per preu de 65 lliuras barcs. Comensá la pietat dels fiéis á adornar dit cementir ab magnificas sepulturas, tí vista de lo que se animà lo Convent d cubrir lo voltant del cementiri ab voltas cuberías ab molta perfecció formant un clauslro que servía per la decencia de las sepulturas y juntament per fer las professons los diumenges ó altres festes segons acostuma aquest Convent, y á imitació de la capella de N.& S.a de Misericordia erigida per Bernat Olceto antes de 1265, que era ahont es ara la capella de San Ramon, altres devots erigiren lambe allres capellas al rededor del cementiri, una de esias fou la capella de Sta. Bárbara sobre la qual hi havia una campana bastant gran ab las armas dels Palous, en un chapitell estaban las armas del Rey, en la sepultura que los artillers lenian en esla capella esíaban las armas imperials de bronce, y en ella feyan las funcions. En laporla hi habia una reixa que donaba al clauslro. Altra de ditas capellas era dedicada á S. Cebrià, que erigí Francisco Armengol... Altre á S. Honofre y S. Blay en la que D. Alonso Meca tenía sepultura. En lo paratge ahont estaba N. S. de Gracia, qual capella derriba lo gobern constitucional,... també hi habia magnifichs sepulcres; entre altres lo de D. Pere de S. Climent y lo de D. Jaume Carles. (En el margen tocant á lo que antes eran sepulturas y capellas per motiu de haber caigut los claustros que estaban atovats y podridas las higas se destroiren la major part de las sepulturas.» Este claustro cementerio no llegó á los últimos tiempos del cenobio, y en los suyos abarcaba mayor área ó espacio que la actual plazuela, según lo demuestra el mismo manuscrito al escribir que «En 1830 se obriren las sanjas per los fonaments de la reedificado del derribo constitucional, y en iotas las de devant de la iglesia se han trobat sepulturas y una multitut de ossos que se han recullit''» <ref>Gaietà Barraquer recull que el document fou prestat pel pare Romualdo Espinas, op. cit. pàg. 9 </ref>
}}
[[File:MUHBA Santa Caterina Barcelona.JPG|thumb|Espai [[MUHBA]] Santa Caterina sobre el jaciment arqueològic del convent dominicà]]
Les [[calaixera|còmodes]] i armaris atresoraven gran multitud de sagrats induments, i en especial de capes pluvials precioses, de tal manera que es considerava a aquesta sagristia com la primera de totes les de Barcelona després de la de la Catedral. Encara el 1900 quedaven custodiats en poder d'unes monges un [[tern]] de plata amb flors d'or teixides, un altre tern encarnat brodat d'or, una [[casulla]] de plata amb flors teixides, una altra igual al tern encarnat, dues més de fil de plata, una altra amb flors de color, una altra de [[domàs]], una altra de [[ras]] amb flors d'or brodades, una altra encarnada de fil d'or, i altres diverses llises, una casulla de teixit de plata amb profusió de brodats d'or, plata i sedes de colors, que es deia ser regalada per [[Papa Benet XIII]].
 
Igualment abundaven allà relíquies, bé que algunes estaven en els seus respectius altars. Entre elles un llibre de [[pergamí]] que conté el «''llibre IV de les Sentències''», escrit de mà de Sant [[Tomàs d'Aquino]] <ref>Gaietà Barraquer (pàg. 23) esmenta amb profusió de detalls arguments en favor de l'autoria original d'aquest document</ref> sembla que perdut durant els avalots del [[1835]].
 
També hi havia el gallardet, o [[penó]] principal, de l'armada de Don [[Joan d'Àustria]] la [[batalla de Lepant (1571)]], i quatre banderoles de la mateixa procedència que tenien dibuixada la Verge del Roser. Des de la sagristia dirigint-se per darrere de l'absis a la capella del Santíssim, estaven en un [[oratori (edifici)|oratori]] amb sagrari, on els religiosos es recollien a donar gràcies finida la missa, i en un dels costats un armari guardava els nombrosos vasos sagrats del servei d'aquest temple. Al costat de la sagristia en el costat oposat al temple hi havia el rentamans, en els murs hi havia pintat en rajoles l'acte en què Jaume I entregava al prior el [[diploma]] de donació de l'aigua del convent. Des d'aquesta sala se sortia a un pati anomenat del pou de Sant Domènec, el qual per limitava a l'est amb el c. de Giralt Pellisser, pel sud amb la sagristia i a l'oest amb el convent i l'aula capitular. Prenia el seu nom del cèlebre pou, que tenia en la seva àrea, i l'aigua es beneïa i regalava el dia de Sant Domènec. El pou tenia la seva politja i un càntir de coure.
Al claustre d'estil [[gòtic flamíger]] s'accedia per l'escala principal adherida al temple a esquena de la capella de la Bona Sort. A la part de sota, és a dir, darrere de les cinc capelles inferiors del costat nord de l'església, i tocant a aquest temple. Aquest claustre era rectangular, format per cinc grans arcs a cada costat, i quatre en els menors, els que s'assentaven sobre uns robustos pilars. Cadascun dels arcs se subdividia en dos, que estaven recolzats per unes columnetes de marbre molt primes, d'una sola peça, que estaven adornades amb [[Base (arquitectura)|bases]] i capitells de marbre blanc ricament treballats. Els costats majors del expressat rectangle tenien 28,76 m. de longitud, i els menors 133 (25,85 metres). L'amplària del seu pòrtic era de 3,88 m. i estava cobert amb unes voltes d'aresta (ogivals amb nervis o aristons i claus), que es recolzaven en els arcs grans. Don [[Pau Piferrer]] gradua aquest claustre de «elegantíssima mostra del gust i puresa de l'art gòtic», i afegeix: «Certament, mentre subsistir, no va tenir a Barcelona rival que l'igualés en l'airós, esvelt i delicat». Fou construït amb les donacions que deixà [[Berenguer de Montcada]]. Pi i Arimón, basant-se en la data d'alguns epitafis de les tombes del seu paviment i en la d'alguns sarcòfags, creu «que estava ja conclosa la seva fàbrica a principis del segle XIV», opinió equivocada, ja que en aquest temps no havia encara aparegut l'ogival flamíger, així que els epitafis, amb data d'època anterior, serien trasllats, segons el costum llavors regnant, als claustres nous les lloses i sarcòfags antics. Tots els seus murs estaven formats de polits [[carreu]]s de pedra. Cadascun dels seus arcs ogivals contenia dins seu, dos menors sostinguts per una columneta de marbre de secció cuatrilobada, i l'espai comprès entre l'arc major i els dos menors adornava una rosassa amb calats. Tant aquests arcs com els transversals de la volta de les galeries recolzaven sobre un capitell corregut, o [[fris]], historiat amb nombroses figures. Per la part alta de l'exterior, és a dir de la que donava al pati del mateix claustre, el mur acabava, a manera de [[fistó]], en una filera d'arquets ogivals trilobats encegats. A més hi havia una font que contínuament rajava. A l'angle sud del seu pati hi havia un pou, accessible a tot el veïnat; i hi havien plantats tarongers i rosers aliniats.
 
El pis alt d'aquest claustre no tenia galeria en tres dels seus costats, posseint només en el meridional, és a dir a l'adherit al temple, on servia de pas cobert per comunicar amb el cor. Formábanla 14 arquets també ogivals i columnetes així <ref>descrites é historiades per Villanueva</ref> La seva tasca és del segle XIII, o molt pròxima a ell. Aquestes columnes octágonas, altes només cinc pams (1 metre), van servir abans d'adorn en el cor, que era al pis (en el pla) de l'església, construït cap a l'any 1270, d'on les va traslladar al lloc actual el mestre Fr. Jaume Ferran, Prior en 1550, per cobrir el trànsit al cor, que quatre anys abans havia construït en alt en la testera (als peus) de l'església el Prior Fr. [[Pere Màrtir Coma]], [[Bisbe d'Elna]]. En un d'aquests capitells (de les columnetes de la galeria alta) s'hi representava en relleu sant Raimon sobre el mar, sostenint amb el bàcul la punta de la capa que li serveix de vela quan miraculosament vinué de Mallorca a Barcelona per sobre les aigües.
 
A la part baixa de les galeria de l'est hi havia sarcòfags als seus murs, alguns d'ells traslladats al Museu provincial d'antiguitats de Barcelona, com el de [[Guillermo de Torre]], noble soldat, que va morir el 1298, el de «madona Romia samnntada é de madona Constança de coll» i el de Donya Geralda de [[Montcada (llinatge)|Montcada]], finada el 1310, entre altres. Al propi claustre hi havia tres sepulcres de marbre blanc en què jeien les despulles d'altres persones reials. En un d'ells, ornamentat amb figures ploroses, descansava el cos del primogènit del Comte d'Empúries [[Ramon Berenguer I d'Empúries]] que morí jove, en una urna amb la tapa decorada amb una estàtua amb vestit infantil. Segons Villanueva aquesta urna datava del segle XIV. Les dues restants tenien esculpides figures a mida natural que representaven dones esteses amb corona al cap, i eren l'un de Donya [[Maria Álvarez]], filla natural de [[Jaume II d'Aragó]] i esposa del Comte d'Empúries, i l'altra de Donya Blanca, també filla natural d'aquest rei.
1.120.671

modificacions