Obre el menú principal

Canvis

Una preocupació immediata fou escatir per què un dels cuirassats de primera de Gran Bretanya — de disseny semblant a molts d'altres — s'havia enfonsat a causa d'un dany relativament modest, produït per una envestida a baixa velocitat. Es va considerar que, encara que era important de determinar exactament què havia passat, seria contraproduent dur a terme la investigació de forma pública, arriscant-se a exposar les debilitats dels vaixells britànics a les marines enemigues. Encara que els francesos ja havien deixat d'utilitzar l'esperó com a arma de guerra, i s'estava debatent la seva efectivitat, es va dictaminar oficialment que era una arma eficaç i poderosa. El Director de Construcció Naval, Mr. William Henry White, va redactar un informe i el va presentar al Parlament el novembre de 1893. L'informe negava que si el blindatge lateral del ''Victoria'' hagués arribat fins al punt de l'impacte (acabava més enrere), hagués pogut reduir els danys i s'hagués salvat el vaixell. També negava que les portes de mampara automàtiques haguessin estat útils, encara que poc després se'n van instal·lar a tots els vaixells principals de la Marina. També negava que el vaixell fos inestable, encara que es van fer modificacions a les mampares del vaixell germà ''Sans Pareil''.<ref>Hough pp. 112–117.</ref>
[[Fitxer:HMS Victoria 1887 Watertight compartments.jpg|thumb|right|Plànols de l'HMS Victoria.]]
El 17 de juliol, va començar un consell de guerra a la coberta de l'HMS Hibernia, a Malta, per investigar l'enfonsament del ''Victoria'', i jutjar la conducta de la tripulació supervivent, sobretot del capità Maurice Bourke. Tota la tripulació (excepte tres, que foren excusats per malaltia) havien de comparèixer com a presoners davant del tribunal. El personal de l'almirall Tryon no constaven com a part de la tripulació, i per tant no estaven acusats. El president del tribunal era el nou almirall que s'havia nomenat per comandar la flota de la Mediterrània, Sir Michael Culme-Seymour. L'elecció de Seymour no era casual, ja que tenia dues feines molt delicades: recuperar la confiança de l'esquadra, i liderar la investigació de forma segura. Era un almirall respectat, prop del final de la seva carrera, i no esperava més nomenaments. Venia d'una família amb un gran tradició d'oficials de la Marina, era parent del Primer Lord de l'Almirallat, el seu pare havia estat capellà de la Reina Victòria, i l'havia recomanat el seu amic, el [[Alfred del Regne Unit (duc de Saxònia-Coburg Gotha)|Príncep Alfred]], que estava preocupat per un altre amic seu, el capità Bourke. El Príncep Alfred també li va recomanar que agafés com a secretari Henry Hoskins Rickard, que havia estat secretari seu, i que també va ser nomenat segon jutge advocat. Ja havia fet la mateixa funció en d'altres consells de guerra, que consistia en donar consell sobre detalls legals i resumir de forma imparcial els al·legats de l'acusació i de la defensa. El capità Alfred Leigh Winslow, expert en senyals i maniobres de la flota, fou nomenat fiscal i va viatjar a Malta juntament amb el nou almirall i el seu personal. El vicealmirall Tracey, superintendent de les drassanes de Malta, amb set capitans de la flota, formaven el tribunal. Malgrat algunes reticències, es va permetre la presència de la premsa. El taquígraf el va haver de proporcionar Central News. El capità Bourke va fer immediatament l'objecció que quatre dels jutges eren capitans de vaixells que havien pres part en l'incident, inclòs el capità del ''Camperdown'', i van ser substituïts per d'altres oficials.<ref>Hough pp. 118–122.</ref><ref>Gordon pp. 252–259.</ref>
 
==Referències==
54.033

modificacions